VOLEM EL 6% del PIB A EDUCACIÓ!

Dijous, 4 de juny de 2026. Abans de sopar, Xavier entona Homenatge a Teresa, de l’Ovidi. La Teresa és la mestra que ensenya a cantar, ballar i estimar a xiquets i xiquetes en un espai lliure, i els desvetlla secrets. Sopem, a les postres, acompanyem Xavier tot cantant L’escola de Ribera, també de l’Ovidi, paradigma dels valors franquistes. I a partir d’aquí, presentem Jordi Martí  que parlarà de ¿Què passa a l’educació a Catalunya? El Jordi és professor de català i d’arts escèniques en un institut del Vendrell. És sindicalista, periodista, escriptor, editor i activista social, i polític. Compromès en lluites anarcosindicalistes, antimilitaristes i independentistes.

En aquestes setmanes de protestes i de vagues per part dels docents ens explicarà els problemes existents en els centres catalans. Comença: ¿Per què les vagues? A través d’una enquesta es fixen quatre punts que mouen els docents a la mobilització: Baixada de ràtios d’alumnes per aula. Augment de la dotació de personal docent i especialista per fer front a l’escola inclusiva. Augment de sou. Disminució de la burocràcia. Posa exemples entenedors. Fa vint anys la diferència de sou entre mossos d’esquadra i professors era de 300€ a favor de la policia. Ara és de 1.800. En 25 anys s’ha perdut el 25% del poder adquisitiu. S’ha dissenyat un sistema de vagues intel·ligent: cinc dies de vagues, quatre de territorials i una de general. Ara bé, per anar a la vaga, en l’ensenyament públic, primer cal constituir assemblees de centre on es debaten les reivindicacions, s’aproven i es decideix participar en les mobilitzacions. No és només vaga, cal afegir-hi manifestacions, talls de carreteres, piquets i altres. Tot aquest moviment és una resposta al pacte del Departament d’Educació i CCOO i UGT. Els sindicats majoritaris i minoritaris: USTEC, ASPEPC-SPS, CGT, Intersindical, COS planten cara a aquest acord i engeguen les mobilitzacions. El Departament es tanca en banda a negociar i l’estira i arronsa no para. S’obren negociacions. Resultat: 6.800 professors nous, ràtios de 25 alumnes a secundària i 20 a primària, augment de sou en un termini de quatre anys. Es posa a votació de les bases i un 60% tomba l’acord que havien signat USTEC i ASPEPC-SPS. El primer torna a les mobilitzacions; el segon, no. Els docents reben 800€ de l’acord amb CCOO i UGT. Diners que serveixen per fer vaga. Enmig d’aquest embull, ¿què és el que realment volen aconseguir els docents? Doncs que el 6% del PIB català s’inverteixi en educació. Actualment és un 3%. La recomanació de la OCDE és del 6%. ¿Quina és la resposta de la Generalitat? Impossible! I això no és veritat, a Portugal era també del 3%, van guanyar els socialistes i en tres anys van pujar al 6. Tot és qüestió de voluntat política. ¿Com s’aconsegueix aquest 6%? Doncs entrant en conflicte social amb el govern amb una vaga indefinida, acampades als pobles... una vaga per guanyar.

S’acaba la intervenció i venen les preguntes. ¿Què guanyaríem en educació en una Catalunya republicana independent? En el procés del Referèndum ni l’educació ni la llengua ni la cultura no eren en el centre de les reivindicacions. Per aconseguir canvis en un futur republicà cal que aquests tres aspectes siguin a l’agenda de les prioritats. És un tema de voluntat. Durant la guerra civil a Tarragona, Josep Alomà, regidor d’Ensenyament, en tres setmanes es van escolaritzar tots els xiquets i després en van arribar 1.500 de Madrid i també van anar a escola. ¿Com es tracta l’arribada de nouvinguts? Amb més recursos: amb aules d’acollida que funcionin, amb classes especialitzades per atendre la inclusivitat, infermeres, psicòlogues, vetlladores... A partir dels 9 o 10 anys molts escolars coneixen la sexualitat a través  de la pornografia. ¿Quines relacions carnals s’espera que tinguin? Doncs sexistes, masclistes, violentes. S’ha d’ensenyar sexualitat. Els problemes socials i econòmics conflueixen a l’escola. ¿La vaga dels metres del País Valencià persegueix els mateixos punts que a Catalunya? Alguns punts són els mateixos, la diferència és que allà mana el PP-VOX i el que pretén és desmantellar l’escola pública, qui pugui que es pagui l’educació i els altres confinats de qualsevol manera. És la doctrina que predica tota l’extrema dreta europea. ¿Què ha passat a Catalunya en educació? Era pionera i ara flaqueja en molts aspectes. ¿I la llengua? S’ha perdut. Convé replantejar el tema de l’exigència a l’aula. Cal ampliar i construir centres públics per abaixar ràtios. No poden repetir perquè no cabrien a l’aula. Se’ls aprova a tots. Tant si fas com si no fas, passes de curs, no cal fer res, doncs. Hi ha gent que sí que ha de passar per no crear problemes com a repetidor i a l’altre curs es valora si ha de repetir. Cal activar la memorització intel·ligent. Donar valor als continguts. Valorar la literatura. I la literatura actual amb temes escatològics, eròtics... atansats als interessos dels joves actuals. Pel que fa a la llengua s’ha d’actuar a primer d’ESO i a primer de batxillerat. Accés a l’audiovisual en català. És una tasca que ha de fer el Departament d’Educació. Queden coses al tinter, però el temps se’ns tira al damunt. S’acaba la xerrada. Gràcies, Jordi, per la teva presència i les teves paraules. Li regalem una ampolla de vi.

Ens acomiadem amb L’estaca.

LLIBERTAT AMNISTIA FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

A CATALUNYA: SALUT PÚBLICA!

Dijous, 7 de maig de 2026. Som una trentena els que sopem a La Tekla per poder sentir la dissertació del Dr. Allué sobre la Salut a Catalunya. A un quart i mig de 10, el Pep fa la presentació.Xavier Allué, pediatra, pneumòleg i antropòleg. És una veu autoritzada en el camp de la sanitat, per la seva experiència assistencial i en càrrecs de responsabilitat. Va ser cap del Servei de Pediatria de l’Hospital Universitari Joan XXIII durant dècades i va ser director mèdic del mateix hospital entre 1991 i 1994.

 Ha impartit classes en diverses universitats (URV, UB, UOC...). Membre del Consell de Salut de la Regió Sanitària i del Consell Social de l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili. Autor de:Urgencias, abierto de 0 a 24 horas. Ha escrit articles científics i d’opinió durant dècades, amb publicacions registrades entre 1974 i 2023. És membre de la Junta Directiva de la Real Societat Arqueològica Tarraconense. Personatge polièdric, doncs.

Aviso: fa una exposició amb una mirada antropològica. Som aquí, al planeta terra, no tenim un planeta B on fugir en cas d’apocalipsi sobrevinguda, cal doncs que el preservem, que duri molts anys! A Catalunya tenim un bon servei de salut, gaudim d’una salut més bona que la majoria de terrícoles. A casa nostra el 1960 hi havia una mortalitat infantil de 35/40 nadons per 1.000; ara és de 2 nadons. La perspectiva de vida era de 70 anys i ara de 84,3. Millora total. ¿Què ha fet possible aquest guany? Apunteu: el sistema preventiu de salut, el control d’aliments, el control i millora de les carreteres que ha fet possible la disminució dels accidents, hem deixat de fumar, la seguretat en el treball, les vacunes que han erradicat malalties que delmaven la població, va renyar els antivacunes per la inconsciència que representa impedir que s’administrin a petits, grans i mitjans; les millores socials en salut són inqüestionables. La salut individual ha millorat també a causa que el sistema assistencial ha evolucionat d’una manera exponencial. La diagnosi i l’eficàcia en són els garants. Va cantar elogis de la sanitat catalana perquè és un model sectoritzat, integrat, universal, pagat pels impostos. Ara la població s’envelleix, ens caldrà més assistència sanitària. Diu que la immigració no és problema perquè la majoria dels migrants són joves i sans. (Algú de la vora va dir, sotto voce, que no hi estava gaire d’acord). I va deixar anar: “La migració és la pulsió de veure que no estàs bé en un lloc i penses que en un altre estaràs més bé.” Pregunta: -¿On anirem? I respon: -Anirem a millor. I posar remei a l’assistència sanitària que encara no estan prou bé. La salut mental, per exemple, que la gent que ho necessiti pugui anar al psicòleg o psiquiatre amb la mateixa naturalitat que va al metge de capçalera. I cal tenir responsabilitat individual en al cura personal: Cura te ipsum, com deien els romans.

Les preguntes van a l’entorn de què guanyaríem en una República catalana. Doncs que Catalunya controlaria les decisions que s’hagin de prendre, decidiria en l’elecció d’especialistes i els canvis en la carrera de medicina. El tema de salut pública i privada és una qüestió de gestió. L’altra pregunta deriva d’un hospital que s’ha construït en dos anys amb capital australià, ¿anem cap a la privatització?Es dona el cas que abans del control sanitari hi ha l’econòmic. Per això des de l’àgora s’insisteix a potenciar la salut pública en contra de la privada que té com a objectiu guanyar diners. I, sobretot, retallar les llistes d’espera. S’acaba l’acte. Aplaudim el ponent i cantem els Segadors per acomiadar l’acte.

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

INSCRIPCIÓ SOPAR PER LA REPÚBLICA - 7 DE MAIG DE 2026

 

PAGESIA: APRETEM I TREBALLEM!

Dijous, 26 de març. Avui ha vingut un pagès a parlar-nos de l’Agricultura a Catalunya: Josep M. Nicolau, de Constantí. Abans de sopar, el Xavier ha entonat Llaurador, de de los Santos i Penalba. Després de sopar un grup del CANTUM ha desgranat la Cançó de les plegadores d’avellanes, amb lletra de Mn. Bergadà i música de Martín Saigí. Tots els comensals l’han seguida i cantada, quin goig que feia el menjador nimbat de música pagesa! “l’avellana més gustosa és la que es plega a Constantí”!

Jesús presenta el ponent: s’ha dedicat al sector de l’horta, fruita seca i dolça i les oliveres. Ha estat dirigent d’Unió de Pagesos, de la Cooperativa i del Casino de la seva vila. Va ser fundador de l’ANC, és soci d’Òmnium Cultural. Tenim doncs un pagès compromès socialment. Un heroi del segle XXI! Anem al gra. Nicolau engega: a Catalunya, els pagesos es queixen de l’entrada al Mercosur i i de la burocràcia que els sotmet la Unió Europea. Les explotacions agràries minven. La mitjana d’edat dels pagesos és superior als 60 anys. Un 10% són pagesos a temps total; els altres, a temps parcial, cosa que fa que no hi hagi un interès de millora dels conrreus per part d’aquests darrers. A més molt sovint està ancorat en la queixa improductiva, en canvi el que s’hi dedica en cos i ànima no pot badar perquè no té el suport del jornal de la fàbrica. I es veu motivat a millorar, transformar, crear. També falla el relleu generacional: per la baixada de la rendibilitat (augment de costos, mercat global, política agrària comunitària que protegeix les explotacions grans i excés de burocràcia). La burocràcia del pagès: Declaració Única Agrària (parcel·les, conreus, horta, secà), Declaració Anual de Nitrogen (adob químic, purins), Quadern d’Explotació (productes fitosanitaris, herbicides, conreu ecològic…), control de la maquinària agrícola, equips fitosanitaris, carnet d’aplicador. Els ramaders tenen una explotació agrària però a més a més tenen bestiar. A la paperassa dels pagesos s’hi afegeix la Gestió Telemàtica Ramadera (guies sanitàries, altes i baixes, tractaments, veterinari, infeccions). Han de tenir  una assegurança en cas de morts per pesta. El petit pagès i ramader són víctimes d’aquesta burocràcia. El nivell d’exigència de qualitat ha anat augmentant ¿però també del que s’importa del Magreb o d’Amèrica del Sud? D’això també es queixen els pagesos. Quan s’exporta la qualitat ha d’estar garantida. El Mercosur estableix lliure comerç entre la UE i Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai. És un mercat de 700 milions de persones, suprimeix els aranzels, 4.000 milions d’€ anuals d’estalvi per a les empreses, Europa exportaria productes industrials; els sudamericans, agrícoles i ramaders. ¿Es pot competir? ¿La qualitat serà garantida? ¿Es controlaran les importacions del sector primari? El dubte plana sobre l’interrogant. Alerta! L’agricultura, ramaderia i pesca catalanes sempre han pagat els plats trencats dels intercanvis internacionals. Al Camp de Tarragona, la superfície conreuada ha disminuït a causa de la secada. La collita d’avellanes, tradicional al Camp, ha davallat a causa del canvi climàtic (augment de les temperatures) i per problemes de polinització. La vida de l'arbre s’escurça. Ara l’avellaner s’expandeix a zones més propícies: muntanyoses i humides (Girona, Catalunya Nord, Galícia, Astúries, País Basc…). Amb l'ametller s’ha fet molta recerca; en l’avellaner, no. El Departament d’Agricultura diu “Farem, farem…” i quan fem ja no hi haurà avellaners… Hi ha zones d’horticultura punteres. Les cooperatives tampoc no acompanyen, pensen més en la institució que no pas en el pagès. S’han fet proves de societats agràries de transformació que no han reeixit. La majoria de gent que treballa al Departament d‘Agricultura està dedicat a la burocràcia, no a millorar els conreus. Nicolau creu que una Catalunya independent afavoriria l’agricultura. La política agrària es decideix a la UE, les propostes catalanes han de passar pel filtre de l’estat espanyol. Per descomptat que és molt millor seure a la taula on es prenen decisions, ja que Catalunya és contribuent net de la Unió Europea, que vol dir que aporta més diners dels que rep en fons i ajudes, i estaria més ben posicionada a l’hora de negociar. Sortides que tenim: adaptar-nos al territori i al client, eliminar intermediaris; per exemple, el conreu del calçot és cultura que va des del pagès fins a la restauració. Diu: “Em sap greu acabar amb aquesta visió que sembla pessimista. Cal donar una lectura positiva, hi ha pocs pagesos, però hi ha una gent molt maca, gent jove molt preparada, amb iniciatives esperançadores.” La pagesia va lligada al paisatge: fa goig veure la terra conreada: sembrats, fruiters, avellaners, vinya, hortalisses… com a consumidors, podem fer molt, comprant productes de proximitat. En definitiva estimar-nos el país! Aplaudim les teves paraules, Josep Maria.

Preguntes 1. Tant per cent de sobirania alimentària. R. Som sobirans en ramaderia, viticultura i fruita dolça. Importem els altres productes: fruita seca, cereal, oli… 2. De cada vegada es veuen més persones migrants que treballen al camp, ¿esdevindran propietaris? R. Ho hem d’acceptar, és una realitat. No ens hem de queixar, la queixa va contra nostra. 3. Dius que no ens hem de queixar, tanmateix ha aparescut Revolta pagesa que planteja reivindicacions molt radicals. ¿Les dues posicions són compatibles? R. El pagès ha d’apretar, continuar
treballant i no anar uns contra els altres. 4. Si augmenta la calor pel canvi climàtic, ¿la producció d’aquí haurà de canviar? R. Si tingués la resposta seria feliç! Cal cercar conreus alternatius: l’ametller i l’oliver. La solució és fer mercat, fer proximitat, apropar-se a la gent, vendre, fer alguna cosa més que produir. 5. ¿Existeixen bancs de terres? N’hi ha al Priorat. És una reivindicació de tota la vida. Donar facilitat a la gent jove pagesa. Tanquem l’acte tot cantant L’estaca.

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

VISCA LA PAGESIA!

VISCA LA TERRA!

EL CONSELL DE LA REPÚBLICA, BALANÇ

Dijous, 26 de febrer. Més quaranta persones ens apleguem a la Tekla per a assistir a la conferència de Jordi Domingo “Paper del Consell de la República en el moment polític actual.” A dos quars de vuit de la tarda, el Pep Rosselló presenta el ponent: és advocat amb més de cinquanta anys de professió en àmbits del dret civil, mercantil i processal. Va ser molt actiu políticament durant el franquisme des de la clandestinitat (Bandera Roja i PSUC), va ser represaliat. Va refundar institucions catalanes durant la transició democràtica. Va establir relacions amb Moscou i la Unió Europea. Va treballar per les Nacions Unides i en va ser membre en àmbits del comerç. El 2016 va elaborar la Constitució per a la República que presentà al Parlament el maig de 2016. Des de l’any 2025, és president del Consell per la República. L’acompanyen Montse Castellà, membre del Govern del Consell per la República, i Santi Pallàs, president del Consell de la República al Tarragonès.

Jordi Domingo ens explica que ens cal mirar el futur amb esperança i que cal treballar amb tothom: ANC, Òmnium, Plataforma x la Llengua, AMI, Intersindical... i totes les entitat de la societat civil. El Consell de la República prové del Primer d’Octubre de 2017, de la declaració de la Independència i del Govern a l’exili. És una institució transversal; ha passat una crisi molt gran, tanmateix és l’única que té el mandat del Primer d’octubre. ¿Què ha de fer? Doncs reivindicar la nostra existència a les institucions internacionals: EFTA, ONU, COI... Ara som un país entregat al 155. Cal recuperar l’independentisme al Parlament i la Generalitat. Cal votar i votar independentisme. El Consell ha d’esdevenir l’embrió de l’Estat Català. Cal crear un Fons Nacional Català controlat per marmessors de reputació internacional per garantir les decisions i les propostes independentistes democràtiques. Cal cercar aliats, sense mirar l’ètica, sinó l’eficàcia; no podem negar cap aliat! El recorregut és llarg, cal exercir la sobirania. El temps no compta, però no podem perdre el temps. Actualment hi ha setanta Consells locals actius. Cal avançar en dues àrees: l’administrativa-tecnològica i en la de projectes, amb les vessants de consciència nacional, i la de treballar per la unitat. S’acaba l’exposició. Aplaudim.

S’inicia el debat: Senyeres prohibides als jocs d’hivern, el Consolat del Mar. Resposta: S’exigeix a la presidenta del COI que es disculpi per la prohibició. El Consolat té funcions representatives a nivell nacional i internacional, d’ençà que el ponent ha plegat com a cònsol se n’ha anat tot en orris. Diu que està disposat a venir un dia a Tarragona i parlar-ne.

La Montse Castellà diu que ara no participa tant en debats dels mitjans de comunicació. El sud està abandonat. Som pocs al Consell per la República, també érem pocs quan defensàrem l’Ebre i, al final, vam aturar el transvasament del PP i “Lo riu és vida” va ressonar per tot el país. El 40% de la població som independentistes. Som baules d’una mateixa cadena. 

El Santi Pallàs intervé dient que el Consell del Tarragonès ha renascut de les cendres, és transversal, hi ha gent de tot l’espectre polític. Cal votar els partits independentistes, unir i buscar la pau. 2. Un company creu que la flama del poble encendrà la independència i que Madrid la provocarà pel comportament anticatalà. 3. ¿I l’actitud dels partits davant el Consell de la República? En un principi tots els independentistes s’hi van sumar. Després ERC i CUP en va sortir. Només els de Junts s’hi mantenen, amb alguna discrepància. Cal mantenir la transversalitat amb tots els partits, entitats i societat civil. S’han establert converses amb ERC del Tarragonès.

A dos i mig de nou s’acaba. Xavier Marcos, a la guitarra i veu, i Montse Castellà, veu, ens regalen tres delícies: “Lo carrilet de la Cava”, “Abril del 74” i “L’estaca.” Entre d’altres, mireu què anava al carrilet: “Bicicletes, estraperlo / guardiacivils i estudiants,/ sacs d'arròs, molts de pagesos/ i colles de valencians,/ embarassades, gent malalta/ de quartana i de dolor,/ i cistelles en pollastres,/ alguna àneda i capons,/ i aubergínies i tomates/ per a regalar als sinyors.” 

Fins al dijous 26 de març.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MNARQUIA!
VISCA LA REPÚBLICA CATALANA

SOM UNA NACIÓ!

Dijous, 29 de gener de 2026. Una quarantena de persones ens apleguem a la Tekla per sopar i per sentir la conferència d’un cicle nou que iniciem avui. Es diu República catalana: ¿on som i on anem? I la xerrada: “2026. La lluita continua”, a càrrec de Zacarías Henar. El Xavier obre l’acte amb dues cançons de Lluís Llach, Silenci i Si m’heu de fer callar. Dues peces premonitòries de la situació actual: “Sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules.” Tant de bo que les paraules ens ajudin a sortir de la situació actual de prostració política i social! A les postres, Xavier entona Cançó sense nom i Abril 74. A dos de deu comença la intervenció. 

El ponent és un vell conegut, amb ell i l’Òmnium del Tarragonès, hem compartit lluites, anhels i afanys. Té una llarga trajectòria professional, política i d’activista. Vinculat al món de l’ensenyament (mestre i inspector), a la política (als rengles del socialisme català), i a l’activisme cultural, independentista i republicà, desgrana amb precisió quirúrgica el panorama català des de l’any 2017 fins avui. La disgressió té cinc aspectes: 1. Primer d’octubre ¿què va passar? 2. Canvis a Catalunya, Espanya i al món. 3. Context actual, vigència de la independència. 4. ¿Què cal fer perquè la independència recuperi l’hegemonia? I 5. Conclusions. Destaca que la preparació del Referèndum i la seva execució van ser un èxit, tanmateix l’independentisme no el va saber gestionar. El Govern català no va trencar amb Espanya, els treballadors industrials es van mantenir al marge del procés i el gran capital estava en contra. La repressió, el reconeixement del marc jurídic espanyol, la proclamació retòrica de la república catalana sense efectes pràctics, la desaparició de l’autogovern (article 155) i la desunió de l’independentisme van provocar cansament i absentisme electoral i, en conseqüència, el sobiranisme ha perdut credibilitat per poder governar i millorar la situació del país. Les emergències s’agreugen: context lingüístic alarmant, manca d’habitatge, la pobresa, noves migracions, baixa natalitat, l’amnistia incompleta, encara hi ha exiliats! El context internacional no hi ajuda: la debilitat del govern espanyol en els casos de corrupció, la invasió d’Ucraïna, Trump, ascens de l’extrema dreta amb els seus discursos d’odi. Tanmateix ens refermem que Catalunya és una nació i un sol poble! Seguim, la independència és necessària i és possible. L’any 2012, Muriel Casals deia: “¿Podem continuar sent catalans si no tenim un estat que ens empari?”, “¿Podem garantir de veritat la igualtat d’oportunitats i els drets bàsics com l’educació, la sanitat, l’habitatge o el treball sense la possibilitat d’organitzar-nos lliurement i independent de qualsevol estat que no sigui el nostre?” Podrem respondre les seves preguntes si Catalunya té un estat propi. ¿Què cal fer, doncs? Ho aconseguirem amb la complicitat i el consens d’institucions, entitats, societat civil, i, sobretot, de la gent amb un centre d’interès i que alhora n’és el motor: Catalunya és una nació amb identitat, llengua i cultura pròpies. Cal lluitar per recuperar l’hegemonia del projecte independentista des de tots els àmbits: ideològic, mental, polític, institucional, social, cultural, econòmic i individual. Òmnium Cultural amb el projecte de Català per a tothom i Vincles eixampla el coneixement del català a nivell laboral i de l’oci, esport, xarxes socials i de la cultura, treballa per la cohesió social estenent l’aprenentatge de la llegua als nouvinguts. Conclusions. La independència és necessària i possible i depèn de nosaltres. Treballarem perquè el projecte nacional català esdevingui hegemònic. Catalunya és una nació, som un sol poble, dos lemes que ens guiaran en el nostre propòsit. Hi ha una mateixa lluita: per la justícia social i l’emancipació nacional. L’estat espanyol és incapaç de donar resposta als anhels del poble català. Podem trobar aliats a Espanya. Cal trencar amb el marc mental, jurídic i polític de l’Estat espanyol. Trenta-vuit minuts d’al·locució. Aplaudim el Zaca.

Debat. Falta d’unitat dels polítics, només miren per la butxaca i tot ho fan malament. Cal tornar a la unitat dels polítics amb el poble. Cal aprendre del passat, cal continuar treballant. Rodalies i regionals paralitzats, ¿pot tenir conseqüències i activar la independència? El 7 de febrer tots a la una a la manifestació de Barcelona. Pot ser una ocasió per aglutinar l’independentisme contra l’Estat espanyol. Alerta, hi ha convocades dues manifestacions. Al matí la de l’ANC i a la tarda la de les plataformes d’usuaris, sindicats i Òmnium. ¿I si anem a les dues? Som una nació i hem de tirar endavant. Ja tot enllestit ens acomiadem cantant L’estaca.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

UN TREN QUE NO CAMINA

Dijous, 4 de desembre. Una trentena de persones ens trobem a la Tekla, abans de sopar el Xavier canta dues cançons de Lluís Llach: País petit i No és això companys. Jesús l’acompanya amb la veu. A les nou tocades el Lluís presenta l’Albert Pallarès, tarragoní i mestre de professió, vinculat al món ferroviari (Associació Cultural Ferroviària de Tarragona, Promoció del Transport Públic). Coneixedor de l’origen i evolució del tren a casa nostra, ha engegat l’arxiu fotogràfic de l’Associació i la museïtzació del patrimoni material de l’entitat. És coautor d’El ferrocarril a la demarcació de Tarragona, en el qual es diu que el tren és cultura, és economia, és vida i és història social. L’Albert parlarà d’Un tren que no camina dins del cicle de la mobilitat: “No parem quiets”. Sovint sentim parlar de nous projectes ferroviaris multimilionaris, però anar amb tren fins a Barcelona es converteix en una aventura per a molts tarragonins. És una història increïble basada en fets reals. I comença, justament dient que els trens són notícia tant pels grans projectes anunciats com per les incidències i problemes dia sí, dia també. Fa un repàs a la història del ferrocarril des de l’any 1856, inauguració de la línia Reus-Tarragona, fins ara, tot posant l’accent en els fets més rellevants. Al segle XIX les línies eren de recorregut curt i de capital privat, eren una concessió de l’Estat. El primer nyap va ser l’ample de la via: 1,67m (seis pies castellanos) contra els 1,43 de l’ample europeu. El 1900 les línies de tren es concentren en dues de grans la MZA i la del Norte. La situació de l’estació al costat del mar sovint ha estat qüestionada, el 1933 una falla feta per valencians va reclamar l’estació a la plaça Imperial. Durant la guerra civil vies i estacions van ser objectiu de l’aviació feixista, i els enginyers republicans van volar el ponts en la retirada per dificultar l’avanç dels nacionals. El 1941, l’estat compra les línies que quedaven i funda RENFE, hi ha una repressió molt gran contra ferroviaris catalans (afusellaments, empresonaments, exilis i acomiadaments). El 1956 es comença la implantació de la via doble i l’electrificació que s’acompleix el 1970 a Catalunya. El mateix any l’estació de Tarragona es recobreix tota, a sota hi ha l’antiga. El 1980 s’incorpora el Catalunya Exprés, equival a transportar els viatgers que caben en 150 cotxes o 12 autocars! El llarg recorregut arriba a tot Espanya. El 2.000 apareix l’AVE, l’alta velocitat és una veritable revolució: ample europeu, velocitat de 300km/h i vies radials, que en un màxim de tres hores es pugui anar de qualsevol capital de província a Madrid. Del 1999 al 2020 s’han gastat 71.000 milions d’euros en alta velocitat i 3.600 milions en trens convencionals, ¿com voleu que caminin els nostres trens? I les mercaderies? Doncs van per carretera, l’ample de via peninsular dificulta la connexió amb Europa a Portbou. El 1985 entrem a Europa. El 2011 es proposa la línia Algesires, València, Barcelona, Marsella, Lió. La cosa està prou embolicada perquè de Barcelona a França hi ha una via d’ample europeu. De Tarragona a Barcelona, el tercer fil. De Castelló a Tarragona, res. I de València a Castelló, el tercer fil. Tenim el tema de les estacions, la de l’AVE és lluny de la ciutat, els trens que van a València també passen lluny, en canvi mercaderies, regionals van per la costa. Són les mercaderies que haurien de passar lluny i els altres a prop, el món al revés! Per l’estació de la ciutat hi passen uns dos milions de passatgers anuals, un milió i mig van i venen de Barcelona; els altres a d’altres destinacions: Reus, Mora, Tortosa, Cambrils… La mobilitat de l’AVE és més de turisme, oci. En canvi la dels regionals (rodalies i llarg recorregut) és de mobilitat obligada: treball, estudi, per tant caldria invertir més en aquests últims.

En el debat surten els temes del TranCamp, de Rodalies, de les estacions de l’Horta Gran i la Intermodal del Vila-seca, el Corredor Mediterrani i d’altres. És complicat donar respostes satisfactòries. El TranCamp caldria que cobrís la mobilitat interna de l’Àrea Metropolitana de Tarragona, que unís ciutats, viles grans, nusos de comunicació i centres de producció. Rodalies no es pot finançar amb els pressupostos de la Generalitat, depenem de l’Estat. ¿Són compatibles les estacions de l'Horta Gran, defensada per Viñuales, i  la Intermodal de Vila-seca, defensada per Segura? La de Vila-seca ja té les vies. La de Tarragona s’ha de fer de bell nou, és clar que s’hi podria situar la nova estació de Tarragona i treure la del Miracle. I pel que fa a les mercaderies la gràcia és que passessin per l’interior, es veu que ja s’han fet estudis i la conclusió és que és molt complicat que hi puguin passar. Cal no oblidar el pol industrial de Valls i voltants i fer-hi arribar mercaderies amb tren. Al cap d’una hora d’exposició i debat, es clou l’acte. El Xavier, guitarra en mà, entona El Caganer, una nadala que reivindica aquest personatge tan nostrat. Li donem a l’Albert una ampolla de vi com a regraciament de la seva aportació al Sopar x la República.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

VOLEM TRANSPORT DE MERCADERIES EFICIENT!

Dijous, 6 de novembre de 2025, prop d’una quarantena de persones sopem a la Tekla, n’hi ha que s’impacienten perquè comencem tard. Xavier ens canta Quatre banderes de M. Martí Pol amb música de Ramon Muntaner,¿us en recordeu, els més granadets? “Plor i laments de què serveixen?/ Gent que lluiti és el que cal.” I després de l’àpat, A poc a poc, de Lluís Llach: “Quan i fins quan caldrà que alcem/ el nostre cant, la nostra veu.”

A un quart i mig de 10 Joan Andreu presenta Saül Garreta, és arquitecte i urbanista, expresident del port de Tarragona, expert en traçat de mercaderies, en descarbonització del transport tot plegat perquè reverteixi en la protecció dels que vivim a ciutats, barris, pobles. Defensa un urbanisme sostenible i la sobirania logística.

El tema que desgranarà avui és El traçat de mercaderies al Camp de Tarragona. Ataca amb conceptes potents: quan parlem de vaixells, trens, camions, canonades… en realitat ens referim al clima, salut, feina i país que acomplirem amb una república independent. Ara necessitem vuit Catalunyes per mantenir el benestar que tenim, cosa que vol dir que hem d’importar mercaderies que venen de fora. ¿D’on venen? ¿Com venen?  Ha de ser a través d’una logística eficient. Reptes: 1.frenar el canvi climàtic, 2.deixar d’emetre gasos d’efecte hivernacle, 3.zero emissions de CO2, 4.intermodalitat, que vol dir transports eficients. ¿Quins són aquests transports?: els vaixells, el tren i les canonades. Per terra el millor és el ferrocarril, a Catalunya, està molt malament. El camió és el que se’n duu la palma perquè les mercaderies han d’arribar puntuals als centres de consum i el tren no ho pot garantir. El camió hauria de servir per cobrir l’última milla, és a dir el repartiment final. El tren de mercaderies necessita regularitat, que passi lluny dels centres de població. Necessitem energies netes per fer-lo moure. Tenim punts forts com el port, l’estació de mercaderies intermodal de la Boella i l’accés al Port sec de Guadalajara. Ens calen inversions per millorar les connexions entre el port, el port sec (Madrid, Portugal…), el ramal de Lleida, Barcelona, València. Necessitem el corredor mediterrani i eficiència energètica. El pol petroquímic està immers en la transició energètica, en l’economia circular (transformar els purins en biogàs, per exemple). Crear una tecnologia a favor de la humanitat, afavorir el clima de la biodiversitat, de la vida, en definitiva tecnologia logística amb justícia social. I això és molt REPUBLICÀ! Apostar per un servei de mercaderies descarbonitzat: vaixell, tren i canonades. Crear hidrogen verd a través del CO2. I moltes més coses que ens ha explicat, el Saül. A mi se me n’han escapat unes quantes…Gràcies per teva intervenció plena de saber i d’entusiasme!

I ara les preguntes. 1. Fa vint anys que els trens anaven més bé que no pas ara, la petroquímica contamina, els creuers omplen la ciutat de turistes escurats. Tot va de Rodes a Pilats. Sembla que tot va malament per empobrir Catalunya. R. Cal electrificar amb energies renovables. Cal que els polítics facin cas dels professionals. Cal governança de proximitat. 2. Les pantalles acústiques que Adif posa a Roda de Berà per aïllar el soroll dels trens de mercaderies fan de 5 a 8 metres d’alçada. Això és un despropòsit, talla la vista, impedeix que la brisa arribi al poble, la gent es queixa, és un nyap. R. Quan les coses es fan malament tot s’espatlla. La via de mercaderies no hauria de passar per un nucli de població, ha de passar per l’interior; i per la costa els trens de passatgers, i les rodalies de Tarragona que facin la roda per tot el Camp. 3. El que has explicat és tècnic, la política és el que decideix, vaja els polítics. Davant els incompliments dels compromisos del govern espanyol, ¿no és millor partir peres amb l’estat? R. Et contestaré el que he fet des de la presidència del port: endegar un estudi de les molèsties de les mercaderies per la costa i impulsar la transició ecològica i energètica. Aquí s’acaba el debat.

El Lluís informa que el dijous 4 de desembre l’Albert Pallarès parlarà dels trens que no caminen. Hi estem tots convidats! S'ofereix un vi de regal al Saül per agrair-li la seva presència i les seves paraules. Clouem el sopar amb el cant de l’Estaca.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA

 

¿QUE ENS MOVEM O QUÈ?

Dijous, 2 d’octubre de 2025. Després d’un sopar abundós, a dos de 10 del vespre, Robert Casadevall inicia la seva intervenció. El Jaume el presenta. El Robert és geògraf, ha estat professor de Planejament Territorial i Urbanístic al grau de Geografia de la URV, i de Planejament al màster de Lideratge Territorial conjunt de la URV i de les universitats de Málaga i de Granada. Va ser coordinador d’urbanisme de l’Ajuntament de Valls, i director de Promoció de la ciutat a l’Ajuntament de Tarragona. I més coses que ha fet i fa! Actualment, treballa en la seva tesi doctoral sobre l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Avui enceta el cicle  “No parem quiets: la mobilitat al Camp de Tarragona”, amb la xerrada “¿De què parlem quan parlem de mobilitat? I diu que la mobilitat és el conjunt de desplaçaments que la gent i les mercaderies fan en un territori. Ja tenim la primera definició. 

El professor universitari ens inunda de dades que avalen la seva expertesa en la matèria. ¿Tenim dret a la mobilitat? No ho sap; tanmateix sí que tenim dret a l’accessibilitat. Fa preguntes i les respon. 1 ¿Per on? D’un punt a un altre. Catalunya és al nord-est de la península Ibèrica, connectats a Europa pels Pirineus: Port Bou, la Cerdanya, la Jonquera. Som país de pas. Som connexió entre Europa i Àfrica. També som país turístic. N’hi ha que passen; n’hi ha que s’hi queden uns quants dies: tots compten, però no tota la mobilitat ha de quedar supeditada als que hi passen i s’hi queden, al territori. El país és com és: poques planes, país rebregat, amb comes, serres, serrets, serralades, planes, corredors que les interconnecten… El 50% de Catalunya té un pendent superior al 20%, teòricament hi ha un 94% de sol lliure, però poc practicable per edificar o construir carreteres i vies. Molta concentració de població al litoral. Tenim una xarxa ferroviària de fa cent anys, obsoleta! L’AP7 és l’única via ben construïda, segueix la via Augusta dels romans. Explica el cas de Tarragona que, amb carrers estrets és molt difícil que hi càpiga tot: voreres amples, mobiliari urbà, carril bici, aparcament… Impossible!

2 ¿Qui o què es mou? Persones i mercaderies, també hi podríem afegir aigua i energia (electricitat, gas, petroli). Cal tenir molt present la intermodalitat que és la manera que tenim per arribar a un mitjà de transport definitiu. Per exemple per agafar l’avió al Prat de Llobregat, primer agafarem el bus que des de Tarragona ens hi durà. Un altre agafarà el tren i el metro o el cotxe particular. En el cas del transport ferroviari sempre té prioritat el de les persones que el de mercaderies. Cal que les estacions disposin d'aparcaments de trens de mercaderies per deixar passar el de persones.

3 ¿Per què ens movem? Hi ha una mobilitat obligada per anar a treballar, a estudiar, a comprar. N’hi ha de lleure, d’esport, de cultura… ¿Quant temps invertim per anar a treballar? Doncs si hi podem anar a peu, són una dues hores a la setmana, i hi ha tota una gradació fins arribar a si surts de la comarca, que pots arribar a necessitar fins a nou hores setmanals! Hi ha els fluxos d’entrada i sortida de persones d’una comarca. En el cas del Barcelonès representa, per exemple, que cada dia en surten 210.000 i en rep 416.000, deu n’hi do, no? Pel que fa als trens diu que tal com estan les coses no n’hi caben més, per tant que la petició dels usuaris que en demanen més, quan les estacions estan plenes a vessar, no és factible. Parla també dels punts d’atracció: Hospitals, CAP’s, centres escolars, universitats, centres comercials, polígons industrials, estacions de trens, de busos, aeroports, ports… ¿On són? ¿On els col·loquem? Aquests punts d’atracció també determinen la mobilitat i cal que els usuaris (persones i mercaderies) en tinguin garantida l’accessibilitat que, com hem dit abans, és un dret.

Al cap de cinquanta minuts s’acaba la intervenció i s’obre el torn de preguntes. Un hom pregunta sobre el corredor del Mediterrani. El Robert contesta que el que el preocupa és la intermodalitat de persones i mercaderies és a dir els punts de connexió. Piquem de mans per cloure la xerrada. El Lluís anuncia que el 6 de novembre vindrà a parlar el Saül Garreta i el 4 de desembre l’Albert Pallarès. El Josep M. entona els Segadors que tots cantem amb l'ànima vibrant.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

IN RUSTICAM ROMANAM LINGUAM

Dijous, 3 de juliol. Quaranta-sis comensals ens apleguem a la Tekla per sopar. Mentre  seiem i compartim converses, el trio format pel Pere Navarro -veu-, Xavier -veu i guitarra- i Pep Alcañiz-guitarró i acordió diatònic- interpreten tres cançons alguereses: “La dona mia”; “Catari”, de Pasqual Gallo, i “Oh, Alguer”,  d'Alexandre d'Arleci del qual transcric la primera estrofa, tota una declaració d’amor per a l’Alguer: “Lo país meu sés tu, o Alguer mia./ Te vull més bé d’una cosa rara./ Tu sés la vida mia, tu sés la mara/ que m’ha ninat a dins del bressol.”

Sopem, i a un quart de deu la Fina fa la presentació del Pere Navarro, professor de filologia catalana de la URV, especialista en dialectologia, geolingüística, onomàstica i gramàtica històrica. Pronunciarà la conferència: In rusticam romanam linguam sobre els orígens del català. Cambrilenc vilero. Ha estudiat el parlar de la Terra Alta, va actualitzar i supervisar el mapa dels dialectes del català. És president de la Societat d’Onomàstica de l’àrea de parla catalana, i també té altres dues passions, la cultura popular i el teatre. Dirigeix el ball parlat Vileros i Mariners, de Cambrils i el Ball de Serrallonga integrant del seguici popular de Santa Tecla. En el teatre, ha col·laborat assessorant lingüísticament obres del Teatre Lliure i el Teatre Nacional, entre moltes altres activitats. Avui, el Pere, fa una classe magistral sobre els orígens del català. En cinquanta minuts ens serveix una píndola que, estesa, dura noranta hores, tot un curs universitari! Entrem en matèria, el català prové del llatí parlat anomenat sermo vulgaris, rusticus o plebeius. El llatí escrit té diverses denominacions: clàssic (s III aC- s III dC), tardà (IV-VIII), medieval (IX-XV) i humanístic (VXI-XXI).  A través del procés de romanització arriba el llatí a casa nostra. A cada part de l’Imperi Romà té les seves particularitats. Els romans entren per Empúries, s’estableixen a Tarraco. L’iber és substituït pel llatí. Llengua, lleis, vestits, déus… tot és romà. Al segle V cau l'imperi Romà, venen els pobles germànics, es trenca el vincle amb Roma i el llatí parlat evoluciona cap a les llengües romàniques. Al segle VIII el llatí primitiu ja no s’entenia. Ara fa 1211 anys que Carlemany, en un Concili, va decretar que la missa es faria en llatí, però que els sermons havien de ser en romanç o germànic, segons la parla de cada lloc, la gent ja no entenia el llatí i s’havia de adoctrinar amb la llengua pròpia de cada contrada. Cal considerar tres aspectes en la formació de les llengües romàniques: l’estrat que és el llatí, era diferent segons de procedència dels pobladors no era igual el de Roma que el del Vèneto. El substrat, la llengua que trobaven a cada lloc, aquí era l’iber, el altres llocs el celta, el grec… I el superestrat, que són les llengües que se sobreposaven al romanç: el germànic i l’àrab en el nostre cas. El resultat final és que a la Gàl·lia, la Hispània, Itàlia i Romania és on es parlen llengües filles del llatí. Després ens il·lustra profusament amb l’evolució de paraules del llatí al català i estableix comparances de vocabulari entre les diferents llengües romàniques. Al final d’una exposició ben prolixa, ens fa un examen d’una única pregunta. ¿Cap a quina paraula catalana evoluciona la llatina PEDUCULU? (les dues primeres us són breus). De referència hi havia la fotografia del bust d’una patrícia romana amb un pentinat ben presumit. El Pere anava senyalant pèrdues de sons i modificacions que transformaven la paraula i l’atansaven cada vegada més al català, la gent anava provant: ¿pèl? ¿pell? El resultat final va deixar a tothom amb un pam de nas: poll! L’insecte hemípter que campa pels cabells de petits i grans, que s’escampa com un reguer de pólvora per llars d’infants i escoles de primària! Em sembla, Pere, que hem suspès i que aquest setembre ens haurem de matricular a les teves classes per aprendre el que no sabem.

Ara venen les preguntes. 1. Amb la influència de noves llengües cap on evolucionarà el català. Resposta: a cada territori cap a una direcció diferent segons la llengua: influència del francès a Catalunya nord, de l’italià a l’Alguer, del castellà, ¿i del portuguès a Andorra? 2. ¿I la política lingüística de la Generalitat? En l’àmbit universitari és un desastre. 3. ¿L’iber, quin abast tenia? ¿es pot determinar la seva influència sobre el llatí? Només queden rastres en el lèxic, i territorialment en el conventus que després esdevindrà l’àmbit geogràfic de les diòcesis. 4. He vist moltes similituds entre l’occità i el català en cançons populars, ¿què me’n pots dir? Són dues llengües diferents, mira les Homilies d’Organyà són una traducció d’uns sermons occitans, cosa que vol dir que occitans i catalans no s’entenien quan parlaven. 5. ¿Com veus la rebaixa de l’exigència de la correcció del català a la selectivitat? ¿A que un professor de medicina no pot aprovar un alumne que confongui una artèria i una vena? Doncs les confusions flagrants en el camp de la llengua tampoc no s’haurien de poder permetre.

Es clou l’acte amb tot cantant L’Estaca, de Lluís Llach. Així tanquem el cicle “No et mosseguis la llengua” amb el lema “Parla català tant com puguis”. A l’octubre ens tornarem a veure amb el nou cicle sobre les infraestructures. Bon estiu!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!