Páginas

Cercar en aquest blog

dissabte, 23 de març del 2024

“112 dies a Madrid. De la investidura a l’amnistia”. Josep M. Cruset, diputat.

Ja tothom ben aposentat al seu lloc, en Lluís Jové es dirigeix a la concurrència per agrair l’assistència dels presents i introduir el personatge convidat al sopar de la 3a joventut per la República: el Sr Josep M. Cruset, actualment diputat per Junts al Congrés dels Diputats a les Corts de Madrid. 

En Lluís Jové resumeix el més breument possible els principals aspectes del currículum del Sr Josep M Cruset, tot destacant haver estat alcalde de Riudoms, president del port de Tarragona i la disponibilitat que sempre va tenir amb el nostre col·lectiu.

Dempeus i a viva veu el Sr Josep M. Cruset agraeix el fet de poder compartir aquest sopar amb els presents sobre tot per haver hagut de canviar la data del sopar. 

Amb el títol de “112 dies a Madrid. De la investidura a l’amnistia” exposà la mirada de la seva experiència a Madrid, començant per saber d’on venim (1 d’octubre). Inici d’un nou trajecte amb un horitzó que ens sentíem orgullosos.

Tot seguit arriba la boira baixa i perdem de vista l’horitzó: presó i exili. Passarem 6 anys sense saber què estem fent. Continua la boira, en moments molt espessa. Un punt d’inflexió va ser la convocatòria electoral del 23, el resultat de la qual configura un nou mapa polític i el destí (jo diria la voluntat dels ciutadans de Catalunya) fa que numèricament set diputats de Junts siguin imprescindibles pel govern dels socialistes.

Comencen aquests 112 dies i la pressió a Junts per part dels partits de l’oposició, arriba inclús al carrer. Apareixen les velles glòries del panorama polític espanyol i s’hi suma el poder judicial. Han detectat que l’amnistia serà el cavall a abatre ja que està damunt del taulell del joc polític. Discurs que va amanint amb la projecció de fotografies que il·lustren i confirmen les seves paraules. 

Què s’ha de fer en aquesta legislatura? Tornar a noves eleccions, cosa que es descarta, o tornar a recuperar l’horitzó sense explicar-ho i de manera diferent i treballar en dos eixos: la independència i l’autogovern, que serà la metodologia que s’aprova.

A continuació va relatant els esdeveniments que van anar succeint-se al llarg d’aquests dies. Recolzar el nomenament de la Francina Armengol; la fotografia de la vicepresidenta del govern espanyol a Brussel·les amb Carles Puigdemont per demanar el dret a la independència i el mediador pels acords; l’entrevista amb Santos Cerdan amb la fotografia emblemàtica al fons; l’acord d’investidura que defineix un nou marc de relacions entre Catalunya i Espanya; la investidura de Pedro Sánchez; comencen les negociacions per aprovar la llei d’amnistia fins a ser aprovada, després d’un primer intent fallit, perquè quedés tothom inclòs dintre d’aquesta llei.


I avui i ara què? Ens trobem en un impàs davant les eleccions al govern de la Generalitat; però demà (dijous hi ha una trobada a Elna amb Carles Puigdemont) poden passar coses per albirar un nou horitzó vers la independència. Forts aplaudiments i cadascú a casa seva i la pau a casa de tothom.

divendres, 1 de març del 2024

AMNISTIA VERSUS INDEPENDÈNCIA ¿AQUEST ÉS EL DEBAT?

Dijous, 29 de febrer de 2024. Cinquanta-cinc persones ens apleguem a la Tekla en el segon Sopar x la República. El Joan condueix l’acte amb la seva professionalitat experta. Ens explica que avui el sopar té dos continguts essencials. El primer, retre homenatge al Lluís Fernàndez, que ens ha deixat per sempre més, músic trompetista que tantes vegades ens havia acompanyat al balcó fent trio amb el mateix Joan i el Lluís. La seva esposa ens acompanya al sopar. Seguidament entona el Cant dels ocells amb el clarinet, tots el sentim amb emoció continguda.

El segon la dissertació de Jordi Jaria sobre “L’amnistia en el moment polític actual: horitzons després del procés.” El professor de Dret Constitucional i Ambiental de la URV, ens explica la diferència entre indult i amnistia. L’indult és una prerrogativa de gràcia sense que el reu el mereixi, s’aplica a persones concretes, prové del dret històric i L’ostenta el monarca; en una monarquia parlamentària com l’espanyola, amb el monarca que no té poder executiu, aquesta prerrogativa l’exerceix el poder executiu, el govern. En canvi, l’amnistia posa l’èmfasi en els fets, si els fets considerats delictius resulta que el legislador posteriorment considera que no ho són, aleshores no reporten responsabilitat penal. Problemes: ¿El legislador espanyol pot legislar una amnistia? La constitució diu que els indults generals no són autoritzables; si el Constitucional creu que la llei d’amnistia és un indult general encobert, la prohibirà; no hi ha resposta concloent en què tots hi estiguin d’acord, per tant dificulta la tramitació de la llei d’amnistia. El principi d’igualtat diu que s’ha d’aplicar a totes les persones que han comès uns actes que ja no són delicte. L’amnistia s’aplicaria als promotors, actors, col·laboradors de la consulta del 9 de novembre de 2014, del referèndum del primer d’octubre de 2017 i a tots els que van participar en les protestes postsentència i que reivindiquen la independència de Catalunya. Hi ha el tema del terrorisme que està exclòs parcialment de la llei, amb el codi penal espanyol a la mà, pinten bastos. Estem cansats de dir que tenim raó, i no es pot separar el dret de la política. A veure quins problemes tenim. El primer és que és difícil sostenir sense consens una mesura, com la llei de l’amnistia, de repercussions profundes (la llei de 1977 sí que tenia un ampli consens). L’amnistia no és una qüestió tècnica sinó política. S’aplica per superar un conflicte, i hi ha una part considerable de la política espanyola que no el vol superar: PP, VOX i la judicatura. El segon, passem pàgina, acceptem la llei d’amnistia i de retruc el marc de convivència espanyol, aleshores ¿què passa amb la independència? L’amnistia és un acord de pau, un armistici. Tenim l’opinió pública espanyola en contra, a Catalunya si s’accepta l’amnistia, la independència ja s’ha acabat. Tercer, algú ens ha enganyat, perquè si parlem de justícia, de protesta, de desobediència en realitat ens decantem cap a voler l’amnistia. Si parlem d’independència, de ruptura és que parlem d’una altra cosa. La societat civil cal que reflexioni i sàpiga què vol, si amnistia o independència. Cal obrir un debat i dir sense por què és el que es vol. El Jordi Jaria considera que no hem tancat bé el Primer d’Octubre, que no hem fet el dol, per això ens cal una reflexió i un debat profund sobre l’objectiu que volem aconseguir. Un aplaudiment tanca els quaranta-vuit minuts i mig que ha durat la xerrada. Sabem que Jordi Jaria va treballar per les consultes i el referèndum del primer d’octubre, que és molt present en la premsa escrita i que a nivell d’investigació ha estudiat sobre el terreny el federalisme suís i el cas del Canadà.

Venen les preguntes: ¿L’amnistia implica no ho tornarem a fer? ¿L’amnistia és incompatible amb la independència? ¿Amb l’amnistia es perdrà tot l’efecte  de les sentències dels tribunals europeus contra Espanya? ¿Un gran esforç per terra? ¿L’amnistia del 77 a qui va beneficiar? ¿Què proposes, doncs, si sembla que l’amnistia no és tan favorable com sembla? La correlació de forces es favorable  a l’amnistia, cal aprofitar-la i després seguir avançant. El Dr Jaria recapitula les conclusions expressades: cal un debat en profunditat de l’objectiu que volem, si treballem per aconseguir l’amnistia, estem acceptant el marc legal espanyol. Acceptem una pacificació. Un punt final, per tant no té sentit un “ho tornarem a fer.” Doncs, sí, és incompatible; no es tracta de tornar a començar una i una altra vegada per arribar al mateix atzucac. Ep, sempre amb el benentès que l’amnistia beneficiarà unes persones que si no existís doncs pateixen i patirien unes condemnes que considerem injustes. És clar, si s’accepta la legalitat espanyola, ¿quin sentit té anar a Europa? La del 77 va beneficiar el torturadors més que no pas els antifranquistes, a més la Transició no va depurar ni el sistema policial ni el judicial, tanmateix va disposar de més consens que no pas el projecte de llei actual. La proposta és fer un debat a fons perquè la societat civil decideixi el que vol. Aquí s’acaba l’acte. I agafo una frase al vol: “Una societat instal·lada en la queixa genera lideratges tòxics.” Desentumim els ossos quan Xavier agafa la guitarra i entona “Companys, no és això”. Tots ens hi afegim amb un sentiment de transformació radical de la societat. 

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!