ENS VEUREM AL SETEMBRE, TEMPS DE COLLITA!

Dimarts, 26 de juliol, últim dia de sortir a l’esplanada de Balcó abans de vacances. Avui pensàvem que seríem pocs, és l’últim dia, falla algú de coordinació -ja se sap, qui no té bony té berruga. Quina gran sorpresa en veure que la gent persisteix, persistim. Quin goig que fa avui la concentració de la 3a Joventut! Lluís dona la benvinguda. Avui és un dia especial. Fem balanç de quatre anys i mig de les trobades de la 3a Joventut, primer eren dinàmiques i des de fa temps, estàtiques. Els protagonistes és la gent que, dia rere dia, acut a la nostra convocatòria. Sentim el Cant dels ocells que dona resposta a tanta persecució contra els anhels independentistes i republicans. Té tanta força aqueix cant! S’explica que un senyor de Tortosa que estava impedit i com que no podia sortir al carrer a denunciar la repressió, l’interpretava des del balcó de casa seva. Joan, Lluís, Viçens, quanta dignitat escampeu amb els vostres instruments quan l’interpreteu!

El Lluís fa balanç: hem perdut gent a les concentracions. Els objectius han canviat; primer sortíem per la Llibertat dels presos polítics i ara per l’Amnistia i la República. A partir del Primer d’Octubre es trenca la unitat dels partits i de les institucions. La repressió i el 155 perduren. Hi ha por de plantar cara a l’Estat per la repressió penal i econòmica. La Covid no perdona; la crisi econòmica, les guerres, les migracions, el canvi climàtic… tampoc. Rebem atacs constants dels Tribunals espanyols i ara veurem què passarà als tribunals europeus. Ens retallen la poca autonomia que ens queda, ens inflen d’imposts, van contra la llengua, la TV3, i la nostra cultura. No hi ha pla estratègic dels partits indepes i les entitats per avançar cap a la Independència. Ens hem fet més grans i estem més cansats i algunes situacions familiars ens han deixat molt tocats. La salut, almenys d’alguns, no és la que era el 2017. Els mitjans de comunicació continuen sense fer-nos cas. Som bastant invisibles. Ni premsa escrita, ni TAC12, ni TV3, ni el Diari de Tarragona. Malgrat tot això, i més, decidim continuar, perquè: Som l’únic col·lectiu de Tarragona que no ha deixat de sortir durant aquests quatre anys i mig. Volem reivindicar la República i l’Amnistia i denunciar la repressió. El grup de coordinació, amb gent de procedència diversa, està força consolidat. Les Concentracions tenen un nivell molt alt gràcies a la música, les cançons, les persones que venen a parlar; pels micros de la 3a Joventut hi han passat més d’un centenar de persones d’àmbits diversos i que són experts en el seu camp. Hem donat la dignitat que els correspon al Cant dels ocells i als Segadors. Seguim: Les xarxes socials: el blog (i la feinada que hi ha darrere), el Telegram, l’Instagram, el Twitter i el YouTube i els cartells de convocatòries setmanals van a tot drap i, d’una manera o altra ens fan presents al món. Propostes: Continuarem sortint fins al febrer que complirem cinc anys i aleshores decidirem què farem amb el nostre projecte. Durant el setembre sortirem a les tardes a 2/4 de 8h. Les concentracions continuaran estàtiques. Intentarem recuperar gent que venia abans i pel motiu que sigui ho han deixat. Buscarem arribar a nous col·lectius. Aquí hi ha el document complet.

I ja com a colofó, Lluís afirma: “No sé si veurem la República Catalana però aquests anys han servit per créixer, caure i aixecar-nos i mai ningú ens podrà dir que ens vam amagar o que ens vam quedar a casa a veure-les venir.” La gràcia de la continuïtat de les concentracions és la gent que persisteix cada setmana i al grup de coordinació que dinamitza les trobades setmanals. Després s’ha passat el micro a alguns dels concentrats que han volgut valorar el que fem cada setmana. Entre els tres o quatre que han parlat cal esmentar l’Adelina Ja rqueque ha agraït l’acció i ens ha animat a continuar, el Sr Miquel que ha animat tothom a perseverar, que ell no fallarà mai, que convé canviar les coses perquè necessitem un altre país; i la Kika Guinart que ha parlat en els mateixos termes. Amb el cant dels Segadors fem un punt i a part, fins al setembre!

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

ELS SOMNIS DELS FILLS PERDUREN PER SEMPRE

Dimarts, 19 de juliol, avui fa 86 anys que les milícies armades van aturar el cop militar del general Franco a Catalunya, la República estava salvada, malauradament el desenllaç de la guerra es va traduir en una dictadura de quaranta anys i molts voldrien que encara durés! Nosaltres volem recuperar els ideals republicans.

La Lurdes ha marcat el ritme de la concentració. Després de saludar i denunciar la repressió, ha recordat que el Joan Andreu, al maig de l’any passat va parlar de la ELA i del seu fill, Pau, que patia aqueixa malaltia. El Pau ens va dir adéu la setmana passada i el Cant dels ocells ha estat dedicat a la seva memòria. Cant de pau, harmonia i també de consol, el Joan Andreu ha dit uns breus mots per agrair el suport i escalf que durant aquests anys hem donat al Pau i a tota la família. Literalment: “En nom d’ell, moltes gràcies per  ajudar-lo a ser més humà i solidari davant una malaltia que l’empresonava dia a dia. I que  en arribar el moment final, el seu darrer acte solidari ha estat donar la  medul·la i el cervell per a la investigació d’aquesta malaltia. Els pares sabem que els somnis dels nostres fills perduren per sempre. Ara reposa en pau. Moltes gràcies".

Després d’aquesta intervenció tan sentida, la Lurdes explica que a Espanya ara comencen a creure’s que moltes acusacions són muntatges i conxorxes entre la premsa i la policia. Justament avui tenim entre nosaltres Marcel Vivet, una víctima d’aquest modus operandi, ell i tants altres dissidents represaliats. La repressió té moltes cares: infiltrats, espiats, falses acusacions, presó provisional…”No ens quedarem pas a casa!” La 3a Joventut sempre plantarà cara als opressors! El Marcel milita a Guanyem Badalona, Poble Lliure, la CUP i és membre de la Intersindical. Ha estudiat història i n’és professor en un Institut de Secundària.

Al maig d’enguany, el TSJC va rebaixar la sentència de cinc anys a un i mig de presó, gràcies al recurs presentat per la defensa, Alerta Solidària. Se l’acusa de desordres i atemptat contra un mosso durant la protesta contra la manifestació de Jusapol a Barcelona el 2018. Per aquesta rebaixa de la sentència, sembla que el Marcel no haurà d’entrar a la presó. El cas del Marcel és un dels milers de represaliats que han de fer front a unes sentències desorbitades. Per això cal mantenir encesa sempre la flama de la denuncia. En un moment o altre cridem: Llibertat, Amnistia, fora la monarquia!

Xavier Marcos ens canta Moltes gràcies, d'Èric Vinaixa. Moltes gràcies, dedicada al Pau, a la seva família i a la fortalesa que demostren. Es una cançó que traspua amor dolor i enyorança. Va, un parell d’estrofes: “Va ser fantàstic / conviure amb tu/ mentre els somni va durar. / Hi ha persones que es transformen en record / i no moren mai. // Creu-me. / Si sabessis les vegades que m’inspires, / si sabessis com enyoro els bons moments, / tornaries a la terra amb un somriure.”

La setmana que ve farem balanç d’aquesta temporada abans d’iniciar unes vacances ben merescudes. El cant  dels Segadors posa un punt a l’acte. No és un punt final. És un punt i seguit. Fins dimarts que ve.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

CONVOCATÒRIA

 

PAU TORRES MAS

 Després de quasi deu anys de lluita contra la ELA, el Pau ens ha deixat amb una gran lliçó de vida.

El nostre condol i una abraçada pel Joan Andreu, la Carme i tota la família i amics.

¿QUÈ VEIEM QUAN MIREM EL PAISATGE?

Dimarts, 12 de juliol. A redós de l’estàtua del nen que escanya l’oca hem parat els altaveus, el micro i la pancarta. La gent seia a l’ombra, a la paret dels parterres. La Fina ha iniciat l’acte recordant la repressió a què és sotmesa la causa independentista. Els Músics han tocat el Cant dels ocells a què tots hem respost amb: Llibertat, Amnistia, fora la monarquia!

Avui ha parlat el Rafael López Monné, fotògraf i geògraf. La Fina en destaca la vessant d’autor: ha publicat 33 llibres, cosa que es diu aviat. Deixeble remot de Pau Vila, geògraf que va impulsar els estudis de geografia humana. La Fina l’ha batejat com un “correcaminos” i jo el rebatejaria com a Llarg de camins, manllevant un mot de Puig i Ferrater quan va trepitjar mitja Occitània a peu. Perquè el Rafael no concebeix la geografia sense conèixer-la caminant. Mireu què diu: “Soc geògraf i fotògraf perquè m’agrada mirar i explicar allò que veig. ¿Què veiem quan mirem el paisatge?” Aquest és el tema de la xerrada d’avui. La resposta que dona ens deixa perplexos: “El paisatge no existeix.” És un invent cultural, manifestat en tres 

cultures: la xinesa, la japonesa i l’occidental. El paisatge en la cultura occidental apareix al segle XVII quan va passar de ser un decorat en les pintures fins arrabassar el primer pla. “Vista de Haarlem des de les dunes” inicia l’existència del paisatge gràcies a una obra d’art. És l’art qui crea el paisatge: pintors, poetes… Entre els segles XVIII i XIX, a través del Romanticisme, el concepte de naturalesa hostil es transforma en bellesa. El paisatge es construeix en la nostra ment. I està connotat per forces superiors a les humanes: pels déus, pels mites… Encara s’està construint. Dissortadament els paisatges duren menys que nosaltres. Rafael López Monné, respectuós amb el temps i amb les persones que l’escolten, acaba la seva dissertació. I nosaltres l’aplaudim perquè ens ha agradat el que ha dit. Aquí podeu esplaiar-vos en el seu saber.

 

Avui no podem sentir la interpretació del Xavier, no està prou fi. Els músics entonen L’estaca i tots la cantem. La setmana que ve hi haurà entre nosaltres Marcel Vivet, jove represaliat. Recordem que la sentència és ferma, però que no haurà d’entrar a la presó. Amb el cant dels Segadors es clou l’acte i ens conjurem per dimarts vinent a la mateixa hora i lloc.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

DE MAR ENLLÀ, DE L’ALGUER

Dimarts, 5 de juliol de 2022. Avui sí que diem: “Venim del nord, / venim del sud, / de terra endins, / de mar enllà.” L’Àngel Maresca, lo Barber, ha vingut de mar enllà, d’altres de Reus, de Tivissa, de Roda de Berà, de… -I d’on dius que ha vingut aquest senyor, l’Àngel? -Sí, de l’Alguer, d’aquell bocí del Països Catalans redescobert i posat en valor pel reusenc Eduard Toda quan fou enviat a Càller com a cònsol a finals del segle XIX.

La Rosa ha presentat l’acte d’avui. Ha recordat els encausats víctimes de la repressió contra independentistes i republicans, també s’ha fet ressò dels fets de Melilla que encara cuegen; la Unió Europea demana que s’investiguin. Els músics han tocat el Cant del ocells que hem sentit en silenci, la resposta ha estat el crit de: "Llibertat, Amnistia, fora la monarquia!"

La Rosa ha fet la presentació de Lo Barber. Primer destaca la condició d’amic, després que l’Àngel ha exercit de barber a l’Alguer durant setanta anys. Els aprenents de remullar barbes i xollar clatells de la seva vila, mentre esperaven la clientela, s’aplicaven a tocar la guitarra i la mandolina. Qualsevol persona que arriba a l’Alguer pot visitar l’Àngel a la barberia. Està situada a la Part Vella de la vila, només cal preguntar per ell i de seguida t’indiquen el camí per arribar-hi. I ara tenim el goig de poder-lo sentir en directe. Un goig i un luxe. Una rere l’altra ha desgranat les notes, els acords i la melodia d’unes quantes cançons: La Pastoreta, Mariner bon mariner, Les Cobles, Retrobament, Lluna Blanca i Abril 74, aquesta última amb l’acompanyament del Xavier Marcos. Amb una veu ben timbrada i un ritme adequat a cada peça canta les cançons amb una alegria encomanadissa que traspua una

personalitat amable, sociable, directa i reivindicativa. Vull destacar La pastoreta perquè en canta la versió algueresa i la catalana. Transcric al vol dues estrofes de l’algueresa: “Què li donarem a la minyoneta? / Què li donarem per anar a ballar? / Jo li  donariva una tarongeta / i a la muntanyeta la fariva anar. / A la muntanyeta no hi va que prou (plou), / i a la terra plana tot lo vent se mou. / Sota l’ombreta… / Cosa hi dongarem a la minyoneta? / Cosa hi dongarem per acontentar? / Jo li donariva una carrusseta / i a la muntanyeta la faria anar.” El que queda d’estrofa i la tornada són iguals. Aquesta cançó és molt especial per a l’Àngel perquè la canta des dels sis anys. I avui la cantarà si el Salvatore -i mira cap al cel perquè està ennuvolat- ens deixa. La gent l’escolta amb la cara riallera i amb un lleu vaivé corporal tot seguint els acords de la guitarra. Lo Barber sempre ha estat molt vinculat als territoris dels Països Catalans i en coneix les realitats. És un gran defensor de la llengua, la cultura i la identitat catalana de l’Alguer, tant si canta com si parla. Mireu quina frase més ben trobada: “Per salvar l’alguerès cal un miracle. Aquest dimarts tindrem la persona que fa possible el miracle: Àngel Maresca.” És barber, cantautor, cantant i guitarrista. Els seus versos disparen sense por, amb ironia i enginy: “Abans de retallar la sanitat, retalleu-vos els collons.” Com no podia ser d’una altra manera, la gent ha aplaudit a cor què vols i ha anat a saludar-lo, a felicitar-lo i a fer-s’hi fotos.

    

La Rosa emboca el final de la trobada, ens recorda que la setmana vinent tindrem entre nosaltres Rafael López-Munné, geògraf i fotògraf. El Cant dels dels segadors tanca l’acte d’avui. Els nostres músics fan l’aportació setmanal a la causa republicana, avui complementada amb la presència de lo Barber, el nostre compatriota de l’Alguer.

 

Però, la festa no s'acaba aquí. Al vespre, en un local de la Part Alta de la ciutat, s’hi apleguen una vintena de persones per sopar amb la companyia de lo Barber i la seva esposa. I entre mos i mos l’Àngel diu: “No és bo omplir el ventre de cop; així doncs, podem cantar una cançó de tant en tant.” Entre tres cantaires: el nostre convidat, el Pere Navarro i el Xavier Marcos es fan les combinacions possibles: Ara l’Àngel canta sol ara fa un duet amb el Pere ara el fa amb el Xavier i així anar rodant. L’Àngel, galant com ell sol, dedica una cançó improvisada a totes les dones que comparteixen taula amb ell. L’emoció s’ensenyoreix de l’ambient!

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA L’ALGUER I ELS PAÏSOS CATALANS!

CONVOCATÒRIA