¿QUÈ VEIEM QUAN MIREM EL PAISATGE?

Dimarts, 12 de juliol. A redós de l’estàtua del nen que escanya l’oca hem parat els altaveus, el micro i la pancarta. La gent seia a l’ombra, a la paret dels parterres. La Fina ha iniciat l’acte recordant la repressió a què és sotmesa la causa independentista. Els Músics han tocat el Cant dels ocells a què tots hem respost amb: Llibertat, Amnistia, fora la monarquia!

Avui ha parlat el Rafael López Monné, fotògraf i geògraf. La Fina en destaca la vessant d’autor: ha publicat 33 llibres, cosa que es diu aviat. Deixeble remot de Pau Vila, geògraf que va impulsar els estudis de geografia humana. La Fina l’ha batejat com un “correcaminos” i jo el rebatejaria com a Llarg de camins, manllevant un mot de Puig i Ferrater quan va trepitjar mitja Occitània a peu. Perquè el Rafael no concebeix la geografia sense conèixer-la caminant. Mireu què diu: “Soc geògraf i fotògraf perquè m’agrada mirar i explicar allò que veig. ¿Què veiem quan mirem el paisatge?” Aquest és el tema de la xerrada d’avui. La resposta que dona ens deixa perplexos: “El paisatge no existeix.” És un invent cultural, manifestat en tres 

cultures: la xinesa, la japonesa i l’occidental. El paisatge en la cultura occidental apareix al segle XVII quan va passar de ser un decorat en les pintures fins arrabassar el primer pla. “Vista de Haarlem des de les dunes” inicia l’existència del paisatge gràcies a una obra d’art. És l’art qui crea el paisatge: pintors, poetes… Entre els segles XVIII i XIX, a través del Romanticisme, el concepte de naturalesa hostil es transforma en bellesa. El paisatge es construeix en la nostra ment. I està connotat per forces superiors a les humanes: pels déus, pels mites… Encara s’està construint. Dissortadament els paisatges duren menys que nosaltres. Rafael López Monné, respectuós amb el temps i amb les persones que l’escolten, acaba la seva dissertació. I nosaltres l’aplaudim perquè ens ha agradat el que ha dit. Aquí podeu esplaiar-vos en el seu saber.

 

Avui no podem sentir la interpretació del Xavier, no està prou fi. Els músics entonen L’estaca i tots la cantem. La setmana que ve hi haurà entre nosaltres Marcel Vivet, jove represaliat. Recordem que la sentència és ferma, però que no haurà d’entrar a la presó. Amb el cant dels Segadors es clou l’acte i ens conjurem per dimarts vinent a la mateixa hora i lloc.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!