LA DIFERÈNCIA ÉS UN VALOR

Sol, solet, vine’m a veure que tinc fred! Avui, el sol ens ha escalfat, al Balcó. La Fina ens ha guiat pel bell recorregut d’aquest matí. Ens explica la ruta organitzada pel Fòrum Cultural de Bonavista i la tasca que realitza en favor dels desfavorits i vulnerables. “Catalunya és un país a mig fer”, deia un polític per allà als anys 80 del segle passat, el país serà complet quan es compti amb els migrants que han vingut de fora per treballar, per completar el país. Uns treballadors que viuen en els barris perifèrics de Tarragona, de les nostres ciutats. Un col·lectiu maltractat pel franquisme. Ara sentirem el Cant dels ocells en silenci en recordança de la repressió contra els patriotes catalans. Contestem cridant: Llibertat, amnistia, fora la monarquia!

La Tecla Martorell coneix molt bé aquest món de què parlava ara mateix la Fina. La Tecla, mestra i llicenciada en pedagogia, va treballar molts anys en l’escola d’adults dels barris de Ponent, i això li ha donat una visió de com són i com viuen molts dels nostres conciutadans. Dels llibres publicats: Dels sols i les llunes, Les soques de les figues velles, La Brígida i lo Raimundo, parla més de les dones que no pas dels homes, però no és pas un retret, només una constatació. Comença la xerrada dient: “Parlo amb el cor i l’estómac.” Comença a treballar en una escola d’adults dels barris ponentins curulls de treballadors migrants. S’han escolat pràcticament 40 anys des que hi va començar a treballar en aquell reculat 1981. Hi va descobrir una Tarragona nova. Primera migració: andalusos i extremenys. Les del segle XXI són un arc de Sant Martí de colors, accents, llengües, costums, vestimentes. “He conegut gent de tot el món sense moure’m de casa”, diu admirada del fet. Hi ha fet un gran descobriment: “No som el melic del món.” I cita Manuel Delgado: “En tant que discurs, el multiculturalisme és pervers i racista. Consisteix a fer passar problemes socials per "culturals" i la seva solució no com a més justícia, sinó com a més "empatia cap als altres".” Tatxan! Un altre mite per terra. No val a badar, eh! Els migrants no tenen les mateixes facilitats que nosaltres. ¿Per què no diem a la gent que ve de fora: “En què puc ajudar-te” amanit amb un bon somriure? Nord enllà la diferència es considera un valor. “Us heu d’integrar”, diem; però, ¿els ho posem fàcil? La Tecla acaba dient: “Agraeixo a la vida l’oportunitat que m’ha donat de conèixer tanta gent diferent. Els barris s’acaben convertint en un ghetto. Hi ha molts països rics castigats per la colonització.” Si cliques aquí, veuràs el pensament de la nostra ponent d’avui. T’aplaudim,Tecla perquè ens has atansat a la Tarragona dellà del Francolí.

El Xavier canta, més ben dit, recita Carta a casa, de l’entranyable Ovidi.”Estimada Antònia / T'escric des d'ací, / molt lluny de casa. / La pluja va mullant / els vidres bruts / del bar estrany / on, ara, em trobe esperant / un got de vi / i un poc d'engany. / No tinc més solució, / ja ho saps: l'engany. / I m'ompliré tot d'ell, / per anar vivint, / per anar aguantant, / per anar estimant. / T'he enviat els diners, / com tots els mesos. / …” I segueix el rosari del qui és a fora, emigrat lluny de casa. És la cançó ideal per glossar les paraules de la Tecla. El migrant és emigrant i immigrant al mateix temps. Marxa d’una terra per anar a una altra. Doble patiment. Has triat bé, Xavier.

La Fina encara la recta final. Ens explica que properament hi haurà dos actes culturals. El primer dijous que ve, l’1 de desembre, al teatret del Serrallo, la presentació del llibre de contes sobre la mar, d’Olga Xirinacs. I el dia 14 de desembre, a les 18h, a l’IMET (Ramón i Cajal, 40), un taller d’assertivitat lingüística, gratuït, organitzat per Òmnium.

Sota la batuta del mestre Gomis, amb els músics Joan, Lluís i Xavier cantem Els Segadors que culminen l’acte d’avui.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

CONVOCATÒRIA

 

EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU

Dimarts, 22 de novembre. Dia fred, ventós. Ens trobem immersos en plena tardor. Cal que plogui, però. La secada fa estralls. Les desaladores funcionen a tot drap, sort d’això. Es veu que per estalviar convé regar els carrers i jardins de les ciutats amb aigües freàtiques, no pas amb les de consum de boca. En fi, haurem de tornar a les rogatives i a treure els sants a les professons per demanar la pluja. Anem al gra. El Joan Andreu condueix l’acte, comença amb un bon dia i feliç Santa Cecília, patrona dels músics. Té un record per als exiliats i milers de persones que continuen sota la repressió dels poders antidemocràtics de l’estat espanyol. No sols les persones, també la nostra llengua i les nostres institucions. La llengua és molt més que una eina de comunicació neutral, però com que no som un estat ens veiem obligats a manifestar a cada instant el desig ferm de reivindicar-la com a instrument de reafirmació de la nostra identitat. Sentim el Cant dels ocells en silenci. Responem amb un crit de LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

Avui ens parlarà Pep Cots i Pau. Nascut a Arbeca ja fa uns quants anys. Va convalidar els seus primers estudis pels de Magisteri i va entrar a formar part de l’equip d’educadors del Col·legi Sant Pau de Tarragona sota la direcció de Mn. Joan Martí Alanís, que seria Copríncep d’Andorra i Bisbe de la Seu d’Urgell. A Sant Pau ens vam conèixer perquè jo vaig entrar com educador i on vam coincidir dos anys com responsables dels interns de l’EGB. S’incorpora, ja com a mestre, al Col·legi La Salle de Tarragona. Inicia estudis a la Universitat de Barcelona, en seu a Tarragona, es llicencia en Filosofia I Lletres secció de Pedagogia i després en Filologia Catalana, cosa que li permetrà fer oposicions i incorporar-se a l’Institut Vidal i Barraquer, del qual, durant tretze anys assumirà la direcció de l’Institut. En la vessant social remarquem els anys i sobretot la tasca que ha desenvolupat com a membre de les Juntes d’Òmnium del Tarragonès, tant en l’època que jo n’era president com durant la presidència de la Rosa Maria Codines. Han passat per aquest balcó bastantes persones que ens han parlat de la llengua catalana. En Pep com a professor de català en un Institut ha adquirit una llarga experiència que ens pot ajudar a reflexionar sobre la situació de la nostra llengua. La xerrada es titula: UNA NACIÓ SENSE ESTAT, UN POBLE SENSE LLENGUA? EL FUTUR DEL CATALÀ DEPÈN DE TU. I comença: ““En llemosí sonà lo meu primer vagit,...”, de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. I remata dient que ens cal una nova Renaixença. Se sent pessimista a causa de tres factors: per la guerra engegada per ineptes, incultes i polítics espanyols contra el català. Per la immigració (espanyola, llatina, magrebí i dels països de l’est). I en tercer lloc per la globalització que tot legat alenteix la normalització de la llengua. Ens hem de rendir? No! I apel·la als versos de Josep Carner: “Ans que la nit final em sigui a punt, / [...] i torno, cor batent, a la llum clara / per galeries del record profund.” Ens convida a llegir el Manifest d’Els marges: Una nació sense estat, un poble sense llengua?, signat per Joan Argente i altres. Apunta que la situació actual de la llengua és més precària que en els decennis anteriors. Això és dit el 1978. En temps d’Aribau la llengua d’ús cultural era el castellà, per això, el Pep Cots cita uns versos d’Antoni de Bofarull que diuen: “...Ay quan ditxos, / si en una terra tothom català fós, si català tothom aquí parlás!”. I seguidament fa una anàlisi del la situació del català durant el franquisme. I a partir d’aquest moment destaca el paper d’Òmnium Cultura amb el lema: “Llengua, Cultura, País”, que des de la seu tarragonina del carrer d’Apodaca vetlla pel foment de la llengua i de la cultura arreu del territori. I actualment davant la davallada de l’ús social, tira endavant la campanya TREU LA LLENGUA, COMPARTEIX EL CATALÀ.  Òmnium del Tarragonès ho ha iniciat amb el TALLER DE LLENGUA, “XERREM”. Rer finalitzar engega una bateria de preguntes que comença amb aquesta: Per què hem de cedir sempre els catalanoparlants? Si en vols saber més clica aquí. No vull però acabar sense citar la Cançó de Catalunya, de Ventura Gassol. -Si així s’arbora al vent vostre llenguatge / [...] de quina raça sou el romiatge? / De quins  camins? Qui sou? / -Som d’una raça impetuosa i brava, / [...] -I d’on veniu? / -Venim de l’esclavatge. / -A on aneu? / -Cap a la llibertat!  T’aplaudim, Pep, perquè ens has arribat al cor.

Els músics de la 3a joventut interpreten L’estaca i el públic la canta, en substitució de Xavier Marcos que avui no ha pogut venir.

Informacions de la setmana. Dilluns dia 28 a les 19,30h a la Sala del col·legi d’advocats de Tarragona l’ANC organitza una taula rodona amb el tema “Horitzó cap a la independència” amb Dolors Feliu, Josep Ramon Barberà i Coldo Perea. Cada dimarts a les 12h del migdia, amb un quart de silenci hi ha una concentració davant el Govern militar amb el lema “Aturem les guerres”. La propera setmana ens parlarà la Tecla Martorell amb el tema “Els altres tarragonins”. Cantem Els Segadors, entonat I dirigit pel mestre Josep M. Gomis.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA JA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA

CONVOCATÒRIA

 

UN SEDIMENT CULTURAL FORA DE SÈRIE”: GABRIEL FERRATER

Dimarts, de novembre. Dia tardoral. La Lourdes Latorra agafa la batuta de la paraula pi ens guiarà tota l’estona. Denunciem la repressió contra els patriotes catalans. Sentim en silenci el Cant dels ocells, cridem: “Llibertat, , fora la monarquia!” Avui ens parlarà la Carme Mas, tarragonina de soca-rel. Filòloga, pedagoga, estudiosa de l’obra poètica de Joan Antònio i Guàrdias, i de l’obra creativa de Dolors Monserdà, de la qual ha estat editora de La Montserrat (1994) i encarregada de la introducció de La Fabricanta (2022). Vinculada al teixit associatiu de la ciutat i també al batec polític. Tractarà de la vida i obra de Gabriel Ferrater car enguany s’escau el centè aniversari del seu naixement i el cinquantè de la seva mort. Fill d’una família reusenca de tractants de vins i vinculats a l’advocacia. La cultura i la intel·ligència se sobreeixia, en aquella casa. La lectura era l'ocupació i l'entreteniment d’aquella casa. Gabriel Ferrater no trepitjà un centre educatiu fins al deu anys. Mentrestant el seu aprenentatge es basà en llegir, llegir, llegir. Als catorze anys esclatà la guerra mentre estudiava el batxillerat. L’únic que l’nteressava eren les Fleurs du mal, segons explica en el seu poema “In memoriam”. Després vingué l’exili familiar a Bordeus. Reprèn els estudis a Catalunya. Res del que ha  estudiat no li serveix. Va acabar el batxillerat quan tenia 25 anys. L’economia familiar rep una sotragada per culpa de la repressió franquista. Descobreix l’àlgebra i la pintura i s’hi tira de cap. El 1951, després de la mort de son pare, la família s'instal·la a Barcelona. Ferrater estudia Ciències exactes, fan la viu-viu fent de traductor. S’interessa per la filosofia. La poesia centra el seu interès i llegeix Shakespeare en anglès. Diu que la poesia ha de ser eixuta, àgil i ha de dir la veritat. I la compara amb la correspondència comercial. El 1968 aplega les poesies en el volum: Les dones i els dies. I passa pàgina. El seu interès se centra, ara, en la lingüística. Esdevé professor de crítica literària. Si en vols saber més, clica aquí. Aplaudim la Carme perquè ens ha aproximat a una persona amb “un sediment cultural fora de sèrie” tal com va dir Joan Fuster. El Xavier Marcos ens regala Sabessis bé, de Lluís Llach dedicada a Miquel Martí i Pol després de la mort del poeta de Roda de Ter. Llegeix aquest fragment i veuràs tota l’emoció d’una pèrdua. “Sabessis bé com ploren les paraules / del nostre vers que no podrà acabar-se mai, / com s'esmunyen i fugen del pentagrama absurd, / des que tu no hi ets, absurd, / des del meu enyor, absurd. // Et dic amic des de l'immens silenci / de cada indret on nia el teu somriure nu, / que il·lumina i perfila l'espai de solitud / on servo els acords per tu / d'un cant que se'm torna mut…” Aplaudim el Xavier i les cançons que tria encertadament cada dia. La Lourdes ens explica que ara, a les 12 del migdia, hi ha la concentració silenciosa davant del Govern Militar per exigir que les guerres s’aturin. També ens diu que avui a les 7 de la tarda, a l’Antiga Audiència hi ha una xerrada d’Assumpta Montalà sobre l’exili republicà a França, i que dimarts que ve el Josep Cots dissertarà sobre la llengua i la nació catalanes. I per acabar cantem Els Segadors.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA

ELS SEGADORS, SEMPRE!

Dimarts, 8 de novembre. Altre cop al Balcó. Avui tenim tripleta alcoverenca. Josep Maria Gomis dirigeix l’acte, alcoverenc de pro. Saluda els presents i denuncia la repressió. El Cant dels ocells respon a tanta ignomínia contra els patriotes acusats per defensar la causa dels catalans. Contestem: Llibertat, amnistia, fora la monarquia!

El Josep Maria dona pas a un altre alcoverenc, Jesús Figueres, professor jubilat, assistent a les trobades de la 3a Joventut i soci de l’APELLC. Parlarà dels orígens d’Els Segadors i que el nostre himne ha anat de bracet de la senyera en totes les lluites per la llibertat de Catalunya. Explica que “Els Segadors té l’origen en una cançó eròtica. El 1640 algú va decidir fer una cançó per aixecar la moral dels joves en revolta contra les tropes castellanes, un crit de guerra, i «va agafar la cançó que els agradava més cantar: una cançó eròtica d’una mestressa que demanava els favors d’un jove segador molt ben dotat». El temps, va fer que la cançó passés a l’oblit fins que al segle XIX, a partir de la reclamació d’un himne nacional per part dels diferents sectors catalanistes, es va acabar configurant la versió actual. L’encarregat va ser Francesc Alió, que va ajuntar la lletra de guerra que cantava la mare de Jacint Verdaguer amb la melodia de la cançó eròtica que li cantava el canonge Jaume Collell. Emili Guanyavents (1860-1941), que venia dels grups anarquistes, espiritistes i maçons, va escriure, finalment, la lletra actual de l’himne”. Els Segadors «va competir» amb altres himnes al llarg dels segles XIX i XX. La Marsellesa, el Plany, El Cant de la Senyera, El cant del poble, A les barricades, La Internacional, La Balanguera, Cançó d’amor i de guerra... Totes han restat com a himnes patriòtics o revolucionaris, tanmateix Els Segadors ha romàs com a himne nacional de Catalunya. S’ha expandit en temps de llibertat i ha resistit dictadures i maltempsades. Si en  vols saber més, llegeix el text complet aquí. Josep Maria dona pas al Xavier que canta Tornarem de Tomàs de los Santos i Borja Penalba: «Baixarem des de Perpinyà. / Baixarem de la Seu d’Urgell i el Besòs. / Baixarem nus i sense por. // Tornarem i en serem milions / i obrirem els camps de joia i de brots, / i serà poble el nostre, / i seran futur les nostres llavors / i tornarem sempre entre la pols.» Necessitem aquestes cançons, Xavier, per no quedar encallats! Ara toca el torn a la Maria Teresa, alcoverenca i activista incombustible. Ens explica que avui comença una acció que s’anomena «Aturem la guerra» que consisteix a plantar-se davant la Delegació del Govern Militar de la Rambla vella, núm 6, cada dimarts a les 12 del migdia fins a 1/4 d’una. La idea és denunciar les guerres que hi ha al món i que s’acabin d’una vegada, que ja n’hi ha prou de tanta dolenteria. El Josep Maria anuncia que dimarts que ve parlarà la Carme Mas sobre l’any Gabriel Ferreter. Cantem Els Segadors i ens convoquem per dimarts que ve.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

CONVOCATÒRIA