Sol, solet, vine’m a veure que tinc fred! Avui, el sol ens ha escalfat, al Balcó. La Fina ens ha guiat pel bell recorregut d’aquest matí. Ens explica la ruta organitzada pel Fòrum Cultural de Bonavista i la tasca que realitza en favor dels desfavorits i vulnerables. “Catalunya és un país a mig fer”, deia un polític per allà als anys 80 del segle passat, el país serà complet quan es compti amb els migrants que han vingut de fora per treballar, per completar el país. Uns treballadors que viuen en els barris perifèrics de Tarragona, de les nostres ciutats. Un col·lectiu maltractat pel franquisme. Ara sentirem el Cant dels ocells en silenci en recordança de la repressió contra els patriotes catalans. Contestem cridant: Llibertat, amnistia, fora la monarquia!
La Tecla Martorell coneix molt bé aquest món de què parlava ara mateix la Fina. La Tecla, mestra i llicenciada en pedagogia, va treballar molts anys en l’escola d’adults dels barris de Ponent, i això li ha donat una visió de com són i com viuen molts dels nostres conciutadans. Dels llibres publicats: Dels sols i les llunes, Les soques de les figues velles, La Brígida i lo Raimundo, parla més de les dones que no pas dels homes, però no és pas un retret, només una constatació. Comença la xerrada dient: “Parlo amb el cor i l’estómac.” Comença a treballar en una escola d’adults dels barris ponentins curulls de treballadors migrants. S’han escolat pràcticament 40 anys des que hi va començar a treballar en aquell reculat 1981. Hi va descobrir una Tarragona nova. Primera migració: andalusos i extremenys. Les del segle XXI són un arc de Sant Martí de colors, accents, llengües, costums, vestimentes. “He conegut gent de tot el món sense moure’m de casa”, diu admirada del fet. Hi ha fet un gran descobriment: “No som el melic del món.” I cita Manuel Delgado: “En tant que discurs, el multiculturalisme és pervers i racista. Consisteix a fer passar problemes socials per "culturals" i la seva solució no com a més justícia, sinó com a més "empatia cap als altres".” Tatxan! Un altre mite per terra. No val a badar, eh! Els migrants no tenen les mateixes facilitats que nosaltres. ¿Per què no diem a la gent que ve de fora: “En què puc ajudar-te” amanit amb un bon somriure? Nord enllà la diferència es considera un valor. “Us heu d’integrar”, diem; però, ¿els ho posem fàcil? La Tecla acaba dient: “Agraeixo a la vida l’oportunitat que m’ha donat de conèixer tanta gent diferent. Els barris s’acaben convertint en un ghetto. Hi ha molts països rics castigats per la colonització.” Si cliques aquí, veuràs el pensament de la nostra ponent d’avui. T’aplaudim,Tecla perquè ens has atansat a la Tarragona dellà del Francolí.
El Xavier canta, més ben dit, recita Carta a casa, de l’entranyable Ovidi.”Estimada Antònia / T'escric des d'ací, / molt lluny de casa. / La pluja va mullant / els vidres bruts / del bar estrany / on, ara, em trobe esperant / un got de vi / i un poc d'engany. / No tinc més solució, / ja ho saps: l'engany. / I m'ompliré tot d'ell, / per anar vivint, / per anar aguantant, / per anar estimant. / T'he enviat els diners, / com tots els mesos. / …” I segueix el rosari del qui és a fora, emigrat lluny de casa. És la cançó ideal per glossar les paraules de la Tecla. El migrant és emigrant i immigrant al mateix temps. Marxa d’una terra per anar a una altra. Doble patiment. Has triat bé, Xavier.
La Fina encara la recta final. Ens explica que properament hi haurà dos actes culturals. El primer dijous que ve, l’1 de desembre, al teatret del Serrallo, la presentació del llibre de contes sobre la mar, d’Olga Xirinacs. I el dia 14 de desembre, a les 18h, a l’IMET (Ramón i Cajal, 40), un taller d’assertivitat lingüística, gratuït, organitzat per Òmnium.
Sota la batuta del mestre Gomis, amb els músics Joan, Lluís i Xavier cantem Els Segadors que culminen l’acte d’avui.
IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!
VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada