UN TREN QUE NO CAMINA

Dijous, 4 de desembre. Una trentena de persones ens trobem a la Tekla, abans de sopar el Xavier canta dues cançons de Lluís Llach: País petit i No és això companys. Jesús l’acompanya amb la veu. A les nou tocades el Lluís presenta l’Albert Pallarès, tarragoní i mestre de professió, vinculat al món ferroviari (Associació Cultural Ferroviària de Tarragona, Promoció del Transport Públic). Coneixedor de l’origen i evolució del tren a casa nostra, ha engegat l’arxiu fotogràfic de l’Associació i la museïtzació del patrimoni material de l’entitat. És coautor d’El ferrocarril a la demarcació de Tarragona, en el qual es diu que el tren és cultura, és economia, és vida i és història social. L’Albert parlarà d’Un tren que no camina dins del cicle de la mobilitat: “No parem quiets”. Sovint sentim parlar de nous projectes ferroviaris multimilionaris, però anar amb tren fins a Barcelona es converteix en una aventura per a molts tarragonins. És una història increïble basada en fets reals. I comença, justament dient que els trens són notícia tant pels grans projectes anunciats com per les incidències i problemes dia sí, dia també. Fa un repàs a la història del ferrocarril des de l’any 1856, inauguració de la línia Reus-Tarragona, fins ara, tot posant l’accent en els fets més rellevants. Al segle XIX les línies eren de recorregut curt i de capital privat, eren una concessió de l’Estat. El primer nyap va ser l’ample de la via: 1,67m (seis pies castellanos) contra els 1,43 de l’ample europeu. El 1900 les línies de tren es concentren en dues de grans la MZA i la del Norte. La situació de l’estació al costat del mar sovint ha estat qüestionada, el 1933 una falla feta per valencians va reclamar l’estació a la plaça Imperial. Durant la guerra civil vies i estacions van ser objectiu de l’aviació feixista, i els enginyers republicans van volar el ponts en la retirada per dificultar l’avanç dels nacionals. El 1941, l’estat compra les línies que quedaven i funda RENFE, hi ha una repressió molt gran contra ferroviaris catalans (afusellaments, empresonaments, exilis i acomiadaments). El 1956 es comença la implantació de la via doble i l’electrificació que s’acompleix el 1970 a Catalunya. El mateix any l’estació de Tarragona es recobreix tota, a sota hi ha l’antiga. El 1980 s’incorpora el Catalunya Exprés, equival a transportar els viatgers que caben en 150 cotxes o 12 autocars! El llarg recorregut arriba a tot Espanya. El 2.000 apareix l’AVE, l’alta velocitat és una veritable revolució: ample europeu, velocitat de 300km/h i vies radials, que en un màxim de tres hores es pugui anar de qualsevol capital de província a Madrid. Del 1999 al 2020 s’han gastat 71.000 milions d’euros en alta velocitat i 3.600 milions en trens convencionals, ¿com voleu que caminin els nostres trens? I les mercaderies? Doncs van per carretera, l’ample de via peninsular dificulta la connexió amb Europa a Portbou. El 1985 entrem a Europa. El 2011 es proposa la línia Algesires, València, Barcelona, Marsella, Lió. La cosa està prou embolicada perquè de Barcelona a França hi ha una via d’ample europeu. De Tarragona a Barcelona, el tercer fil. De Castelló a Tarragona, res. I de València a Castelló, el tercer fil. Tenim el tema de les estacions, la de l’AVE és lluny de la ciutat, els trens que van a València també passen lluny, en canvi mercaderies, regionals van per la costa. Són les mercaderies que haurien de passar lluny i els altres a prop, el món al revés! Per l’estació de la ciutat hi passen uns dos milions de passatgers anuals, un milió i mig van i venen de Barcelona; els altres a d’altres destinacions: Reus, Mora, Tortosa, Cambrils… La mobilitat de l’AVE és més de turisme, oci. En canvi la dels regionals (rodalies i llarg recorregut) és de mobilitat obligada: treball, estudi, per tant caldria invertir més en aquests últims.

En el debat surten els temes del TranCamp, de Rodalies, de les estacions de l’Horta Gran i la Intermodal del Vila-seca, el Corredor Mediterrani i d’altres. És complicat donar respostes satisfactòries. El TranCamp caldria que cobrís la mobilitat interna de l’Àrea Metropolitana de Tarragona, que unís ciutats, viles grans, nusos de comunicació i centres de producció. Rodalies no es pot finançar amb els pressupostos de la Generalitat, depenem de l’Estat. ¿Són compatibles les estacions de l'Horta Gran, defensada per Viñuales, i  la Intermodal de Vila-seca, defensada per Segura? La de Vila-seca ja té les vies. La de Tarragona s’ha de fer de bell nou, és clar que s’hi podria situar la nova estació de Tarragona i treure la del Miracle. I pel que fa a les mercaderies la gràcia és que passessin per l’interior, es veu que ja s’han fet estudis i la conclusió és que és molt complicat que hi puguin passar. Cal no oblidar el pol industrial de Valls i voltants i fer-hi arribar mercaderies amb tren. Al cap d’una hora d’exposició i debat, es clou l’acte. El Xavier, guitarra en mà, entona El Caganer, una nadala que reivindica aquest personatge tan nostrat. Li donem a l’Albert una ampolla de vi com a regraciament de la seva aportació al Sopar x la República.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!