UN PAÍS VAL EL QUE VAL LA SEVA GENT

Dijous, 12 de desembre de 2024. A dos quarts de deu de la nit, després de sopar a la Tekla, Miquel Puig inicia la seva exposició sobre “El repte de la productivitat”. Miquel Puig és tarragoní, economista, polític i escriptor. Ha estat professor de la universitat de Massachussets i a la Pompeu Fabra. Ha ocupat càrrecs en el Departament d’Indústria i Energia i en el d’Economia i Hisenda de la Generalitat. Relacionat amb les Tecnologies de la Informació i vinculat a la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Falset i de Barcelona, amb Ernest Maragall. És consultor independent, vinculat a Abertis. És articulista de diferents diaris i ha escrit un quants llibres (Modernitzar Catalunya, 2001. La sortida del laberint, 2013. Com Àustria o Dinamarca, 2013. Un bon país no és un país low cost, 2015. Els salaris de la ira, 2021). Amb verb didàctic, Miquel Puig, dissecciona la diferència entre competitivitat i productivitat: A finals dels anys 90 es deia “España va bien” i ara diuen que Espanya va molt bé. ¿Per què? Doncs perquè l’economia creix molt, un 3%. Els països europeus no creixen tant. Als anys 80 i 90 tenia sentit ser competitius, en cas contrari les empreses marxaven i no en venien de fora. Ser competitius volia dir sous baixos, llocs de treball i disminució de l’atur. Ara tenim les mateixes idees, però les coses han canviat, abans érem molts, fills del baby boom; ara la natalitat ha baixat i poca gent entra al mercat laboral. Amb el creixement, es creen llocs de treball que s’han de cobrir amb gent que ve de fora, els migrants, això comporta problemes de serveis públics i d’habitatge. No hauríem de créixer, sinó de millorar. Cal superar la competitivitat i millorar la productivitat. Un país productiu pot pagar bé la seva gent. La productivitat a Catalunya i a Espanya en els trenta últims anys no ha millorat. És la meitat de la francesa, una vuitena part de la dels països nòrdics i una desena de la dels Estats Units. La productivitat es mesura a través dels treballadors, de la seva formació i del capital. “Un país val el que val la seva gent; i la gent val el que sap”. ¿Com estem de matemàtiques i de comprensió lectora? Nivell mediocre a Espanya i dolent a Catalunya. Cal un canvi de mentalitat. Tenim un país ple de gent però amb menys recursos per a la gent. Creixem molt, però el PIB per càpita no creix. Cal millorar l’educació i la formació de la població. Aquí s’acaba l’exposició i comencen les preguntes.

¿Com s’ha d’arreglar aquesta situació? Cal fer un diagnòstic. Els països, com les persones,  tenen el que s’han proposat de tenir. ¿Volem ser un país de primera? Cal identificar els problemes. Incidir sobretot en el formació. Dir que Espanya va bé és negatiu.

El turisme és positiu, ha creat una indústria competitiva i productiva. Als anys 40 Eivissa, la Costra Brava eren pobres, ara rics. Tanmateix actualment seguir creixent en el turisme és un error, no hi ha personal i només treballa tres mesos a l’any. No és sostenible. És el moment de fer un canvi de mentalitat.

¿El problema no són els polítics? “La força de les idees no la podem menystenir”, deia Keynes. Els polítics capten l’opinió pública, i ens portaran allà on volem anar. Els polítics no van al davant, normalment van al darrere.

¿El finançament singular millorarà aquest estat de coses? El pacte entre ERC i el PSC té quatre aspectes: 1) La Generalitat recaptarà tots els impostos. 2) La Generalitat pagarà a l’Estat els serveis que hi presta. 3) Hi ha una quota de solidaritat explícita que Catalunya aportarà a les Comunitats Autònomes. 4) Principi d’ordinalitat. “És un criteri econòmic (incomplert fins avui) inclòs a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, i que pretén revertir el dèficit fiscal que la Catalunya autonòmica pateix històricament en la cronologia de balances fiscals amb Espanya.” (Wikipèdia). Aquest principi és molt important perquè representa més diners per la Generalitat i perquè s’acabarà l’excusa que Madrid o Espanya ens roba. Apostar pel finançament singular és bo.

Els polítics o els economistes, ¿qui ha de liderar l’augment de la productivitat? L’opinió pública.

L’opinió pública està manipulada pels mitjans de comunicació: premsa i xarxes socials. És veritat, és molt difícil canviar-la. Cal transmetre idees, cal ser persistents.

Hi ha pisos buits, ¿poden solucionar el tema de la vivenda? N’hi ha pocs. Totes les ciutats exitoses tenen problemes d’habitatge. A França graven la segona vivenda amb una taxa. És una pas.

Sobre el turisme cal inculcar la idea que no hem de ser més gent vivint del turisme sinó viure més bé del turisme. Falta turisme interior. Hi ha el turisme urbà. I el de sol i platja, aquest genera poca renda, localitats com Lloret o Salou tenen la renda per càpita més baixa. Cal ampliar la temporada alta als mesos de juny i setembre i apujar preus al juliol i agost. A dos d’onze s’acaba la sessió. Enyorem els músics.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

INSCRIPCI SOPAR PER LA REPÚBLICA -12 DE DESEMBRE DE 2024

 

SOPAR PER LA REPÚBLICA - 12 DE DESEMBRE DE 2024

 

DÈFICIT FISCAL PERPETU

Dijous, 7 de novembre de 2024. Josep Renyer Serrà ens parla sobre “Dèficit fiscal. Benestar dels ciutadans i competitivitat de l’economia catalana: una situació a revertir”, dins del cicle De Pecunia publica. El nostre ponent, (Riudarenes, la Selva, 1956) és economista i ha estat directiu bancari, i és president de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre del grup Economistes pel Benestar. Ha treballat al Banc d’Espanya, a Catalunya Caixa i Catalunya Banc. És autor de l’informe Euromedi, de la Fundació Vincle, que analitza les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània formada principalment per Catalunya, València i Illes Balears, que és una realitat econòmica sòlida del sud d’Europa però que topa amb importants impediments per poder-se desplegar, causats pel mateix Estat espanyol. Ha publicat dos llibres, el segon porta el mateix títol de la conferència d’avui (2024).

Després de sopar, Josep Renyer ha desgranat amb precisió quirúrgica què és el dèficit fiscal. Resposta: són els ingressos fiscals que no reverteixen en el territori. A Catalunya tenim un dèficit fiscal anual entre el 8,5 i el 9,6 %. I ha esdevingut perpetu. Tenim una necessitat patriòtica de revertir-lo. Si mirem fora de casa nostra, al Canadà i als Estat Units els territoris més rics dels quals tenen entre un 3 i un 2% de dèficit. El dèficit fiscal català té quatre orígens. 1er. El finançament autonòmic no té en compte ni el PIB (19% de l’espanyol) ni els percentatge d’habitants (16%) de Catalunya a l’hora de preveure les inversions. 2n. La inversió pública que fa l’Estat a Catalunya és per sota de la mitjana espanyola i europea. Farien falta 4.400 milions anuals per revertir la situació. No hi ha res a veure entre els anuncis d’inversió pública i la realitat, ja que s’inverteix el 41% del pressupostat (a Madrid el 150%). 3r. La forma d’Estat amb la hiper capitalitat de Madrid. Madrid capta persones, empreses i capitals. Les comunicacions radials, l'aeroport de Barajas (el 10è del món), les grans empreses… tot afavoreix Madrid. Té una gran capacitat tributària  i capacitat de despesa menor, i per això pot rebaixar impostos i així atrau noves empreses. ¿Què ens costa la superestructura de Madrid? 4.454 milions d’euros. I 4a. La participació de Catalunya en els serveis de l’Estat. No rebem res del fons de compensació perquè som “rics”. Les beques tampoc no arriben per a tothom. EL PIB a Catalunya va bé, ¿És un bon indicador del benestar? ¿La gent viu bé? Catalunya es troba en la 10a o 11a posició en el rànquing de l’Estat. l’INE ho corrobora: ens trobem a la mitjana o per sota.

¿Quins són els efectes? Infrafinançament, per tant els serveis públics se’n ressenteixen. La manca d’inversió pública fa que les infraestructures siguin insuficientes o no funcionin.  Com és el cas del Corredor Mediterrani, que és una vergonya. Caldria que el 30% del transport fos ferroviari, actualment és d’un 4%. També cal que Rodalies funcioni bé i que es creï una xarxa de trens àgils que connecti el país en un sistema de xarxa. Cal fer inversió amb recerca i desenvolupament, ara és difícil a causa del dèficit fiscal. I una reflexió geoeconòmica: les grans potències inverteixen grans quantitats de diners en el canvi tecnològic, la transició energètica, en activitat industrial.

¿Què podem fer? Aprofitar els vots que tenim a Catalunya i a Madrid per fer complir el compromís del finançament singular. Que hi votin tots els partits catalanistes, tant els que l’han pactat com el qui no per tal d’aconseguir que tots els impostos es recaptin a Catalunya. Obert el torn de paraules, respon les preguntes sobre el corredor mediterrani. Resulta que té dos ramals, un que passa pel Mediterrani i l’altre per Madrid i justament on es fan més inversions és el de la capital d’Espanya, quina curiositat! El tercer fil és una situació que no resoldrà els transport de mercaderies, és massa precari. El corredor també vol dir les connexions amb ports, aeroports, nuclis industrials, pols empresarials estratègics, grans ciutats. Les balances fiscals no s’analitzen a totes les regions espanyoles. Les grans empreses, com Empetrol, només pressionen per aconseguir beneficis propis, no pas per beneficiar el territori. És evident que la solució és la independència, tanamateix, ara el que tenim a la mà són els vots dels diputats catalanistes, que han d’anar en la direcció de revertir el dèficit fiscal. Després d’una hora i quart d’exposició i de preguntes es clou l’acte.

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

INSCRIPCI SOPAR PER LA REPÚBLICA - 7 DE NOVEMBRE DE 2024

 

SOPAR PER LA REPÚBLICA - 7 DE NOVEMBRE DE 2024

 

SOPAR DIA 3 D’OCTUBRE DE 2024 PONENT: MODEST GUINJOAN

Ja tots i totes a taula parada, en Xavier Marcos ens canta “Silenci” de Ramon Guillem per començar a fer boca.

Acabat el sopar en Lluís Jové fa la presentació del nostre convidat amb un llarg currículum que li ha comportat un esforç per comentar el més important, l’economista Modest Guinjoan.

De Pecunia Publica a la xerrada De Pecunia Publica Dissipata.

El ponent s’excusa de no poder fer-la en llatí, malgrat haver-lo estudiat
en el batxillerat.

Parlarem de diners i de despesa o dels diners que l’Administració Pública es gasta. 

Si hi ha despesa és que primer hi han hagut ingressos que paguem nosaltres amb els impostos. I com que són nostres ens legitima a saber en què es gasten i per què. No ens centrarem en les despeses de l’estat en ensenyament, sanitat, seguretat, serveis socials,…

Parlarem de projectes puntuals i si creiem que són diners malgastats. Prèviament ens trobem que l’Administració central en deixa cada any un dèficit fiscal de 20.000 milions, que són el 8% del PIB. No sabem si estan malgastats , sabem que surten de les nostres butxaques, però…On van a parar?

Quants diners malgastats? Quants recursos esmerçats en el sistema judicial espanyol en la repressió contra els independentistes? I molts més exemples que podríem analitzar.

Però ens centrarem en 5 exemples que afecten les despeses de la Generalitat.

1. Els jocs olímpics de Barcelona 92. Despeses dificiles de calcular. Moltes instal·lacions han estat pràcticament d’un sol ús.

2. La Copa Amèrica del càlcul d’impacte que havia de tenir al que ha tingut. Les despeses que Generalitat i Ajuntament han desembutxacat, qui les coneix i qui les paga? 

3. L’aeroport de Barcelona. Qui està interessat en l’ampliació? El 49% de l’empresa privada pel seu negoci.

4. El Circuït de Catalunya. El 74% de les despeses les paga la Generalitat. El cost del seu manteniment justifica les seves despeses?

5. Centrem-nos a casa nostra. Eren necessaris el Jocs del Mediterrani 2018. Hi han hagut diners públics malgastats?

Port Aventura. No va costar diners a la Generalitat, quan hi va haver d’ invertir recursos públics per accessos viaris i ferroviaris. 

Had Rock. Un muntatge de negocis que la Generalitat ha hagut de facilitat I invertir en els terrenys. Hi ha els interessos dels Ajuntaments que es beneficiaran dels seus impostos.

Abans de grans projectes en hauríem de preguntar a quin model de país responen. Tots responen a interessos privats i una part es paguen amb diners públics que es justifiquen per part dels polítics en la famosa idea que generen treball i activitat econòmica. Sovint sense cap anàlisi de costos i beneficis que demostrin que són viables i necessaris.

Després d’un aplaudiment, s’obre el debat amb el torn obert de paraula,

S’acaba el sopar amb la cançó “No puc dir el teu nom”, lletra de Vicens Esteller, música de Miquel Gil i que en Xavier Marcos en la interpreta amb la seva guitarra.

Bona nit i tapa’t. 

Us esperem al proper sopar que tindrà lloc el dia 7 de novembre de 2024.

Fins aleshores!.

INSCRIPCI SOPAR PER LA REPÚBLICA - 2 D'OCTUBRE DE 2024

 

SOPAR PER LA REPÚBLICA - 2 D'OCTUBRE DE 2024

 

ACUMULEM EN CADASCÚ LA FORÇA DE TOTS PLEGATS

Dimecres, 31 de juliol. Sopar per la República a la Tekla. Seixanta-cinc persones omplim el menjador. A l’hora de les postres, a tres quarts de nou, Xavier inicia la presentació de Lluís Llach i Pep Cruanyes, destaca els vessants de cantautor i jurista d’un i de l’altre compromesos amb els país i en les causes justes. Completa la presentació del Llach amb les cançons -el Lluís deixa molt clar que no cantarà- “Només per tu”, d’amor, i “Tossudament alçats”, de combat; i amb dos apunts, ressalta la funció social de la Fundació Lluís Llach i la promoció que ha fet de cellers a Porrera, el Priorat.

Lluís Llach ens explica que la lluita per la independència és un camí llarg. Que la temptativa del 2017 va valdre la pena, que alguns ens vam equivocar, que ens pensàvem que la via democràtica i pacífica cap a la independència seria respectada per l’Estat espanyol. La resposta va ser la repressió expressada amb la presó i exili dels polítics. Les manifestacions per donar-los suport va augmentar la repressió. Tot plegat provoca un gran reflux. És normal. La desunió dels partits polítics hi va ajudar. Des del 2023 la convivència nacional perilla a causa de la presència de l’extrema dreta, el poder judicial contrari a la causa catalana i l’actuació de les forces repressives. Patim un gran atac per totes bandes. Tot això fa que la societat catalana s’estigui empetitint, fràgil econòmicament, culturalment, lingüísticament. Anem de pet a can pistraus.

L’any 2024 és important perquè aquest reflux s’aturi. ¿Hi ha retorn possible? ¿Recuperarem el que hem perdut? Mentre no tinguem estat, cada ciutadà és estat. Cal ser bel·ligerants per defensar l’escola catalana, la llengua; per denunciar les injustícies. Volem militants, activistes, l’ANC ho vol i ho pot vehicular. Tot plegat per aconseguir un objectiu: la independència.

Pep Cruanyes rebla el clau quan ens diu que la repressió té l’objectiu de provocar la desmobilització de la causa independentista. El catalanisme ha avançat gràcies a la mobilització de la gent; en canvi, l’Estat destrueix els avenços democràtics, aquest és el seu sentit. L’alta judicatura espanyola té com a objectiu tombar els avenços democràtics, per això posa traves a l’aplicació de l’amnistia quan eleva preguntes prejudicials als tribunals europeus. El més trist de tot és que les nostres pròpies institucions no tenen en compte les lleis aprovades al Parlament. Tenim la raó, hem de ser conscients dels nostres drets i de la nostra força. Tal com va dir el President Companys, Catalunya només ens té a nosaltres. Convé recuperar l’autoestima, tenir la moral ben alta. L’ANC demana que la gent s’activi, que es revifin les agrupacions territorials i també les sectorials. Que se superin les diferències. L’11 de Setembre es promouran mobilitzacions a tot el territori, a Tarragona hi ha haurà actes reivindicatius. Les preguntes van a l’entorn de què se n’ha fet de l’esperit del Primer d’Octubre del 17 quan hi havia tres accions sincronitzades: Mobilitzacions al carrer, acció institucional per realitzar el referèndum i presència a Europa. I que tanta reivindicació i tanta denúncia al final un hom perd l’humor i et tornes malamuregat i ho paguen els de casa i això no és just. Es respon que en aquesta situació ens hi trobem tots i el que cal és reactivar la societat de cara a aconseguir la independència, reactivar la psicologia col·lectiva que va fer que tots estiguéssim mobilitzats. Els independentistes hi som. Cal organitzar-nos a través de l’ANC, Òmnium, on sigui. Des de l’ANC podem ajudar. “Acumulem en cadascú la força tots plegats”, que les paraules de Miquel Martí i Pol s’acompleixin. Passaran coses grans: ¿Illa president? ¿Puigdemont, si torna, a la presó? ¿I no hem de fer res? Es pregunta si es faran actes descentralitzats l’11 de setembre, se li contesta que sí. A Tarragona es faran actes unitaris impulsats per les entitats sobiranistes. Una persona intervé dient que se sent dolguda perquè els partits independentistes estan barallats entre ells i no miren pel país. Se li contesta que les entitats també estan dividides i que cal mantenir la unitat d’acció. Convé activar el Consell de la República, que es troba fora de jurisdicció espanyola per tant no està sotmesa a la repressió judicial. Cada entitat ha de fer el seu camí tot respectant l’estratègia de l’altra. L’última pregunta, ¿I si surt l’Illa president què hem de fer? Dieu: “Estigueu, preparats”, preparats per a què. Resposta: Cal impedir que arribi a ser president.  ¿I si arriba? Doncs aguantarem.

Després de 55:31 minuts de xerrar (19 d’intervencions i 36:31 de debat), el Xavier amb traça subtil convida el Lluís a cantar “Que tinguem sort” i s’avé a fer-ho. L’acompanyen el Xavier a la guitarra, el Joan a la flauta travessera i el Tomàs, Fletxa, a l’acordió diatònic. I tots ens hi afegim amb la veu. El resultat és pell de gallina. Acte seguit s’ofereixen al Lluís i al Pep sengles ampolles de vi una part del preu de les quals va a combatre la malaltia de l’ELA. Hem menjat, hem begut, hem parlat, hem rigut, hem cantat, hem reivindicat. Reblem el clau cantant “L’estaca”. Tots contents cap a casa!

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!

INFORMACIÓ SOPAR X LA REPÚBLICA, 31 DE JULIOL DE 2024