UN PAÍS VAL EL QUE VAL LA SEVA GENT

Dijous, 12 de desembre de 2024. A dos quarts de deu de la nit, després de sopar a la Tekla, Miquel Puig inicia la seva exposició sobre “El repte de la productivitat”. Miquel Puig és tarragoní, economista, polític i escriptor. Ha estat professor de la universitat de Massachussets i a la Pompeu Fabra. Ha ocupat càrrecs en el Departament d’Indústria i Energia i en el d’Economia i Hisenda de la Generalitat. Relacionat amb les Tecnologies de la Informació i vinculat a la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Falset i de Barcelona, amb Ernest Maragall. És consultor independent, vinculat a Abertis. És articulista de diferents diaris i ha escrit un quants llibres (Modernitzar Catalunya, 2001. La sortida del laberint, 2013. Com Àustria o Dinamarca, 2013. Un bon país no és un país low cost, 2015. Els salaris de la ira, 2021). Amb verb didàctic, Miquel Puig, dissecciona la diferència entre competitivitat i productivitat: A finals dels anys 90 es deia “España va bien” i ara diuen que Espanya va molt bé. ¿Per què? Doncs perquè l’economia creix molt, un 3%. Els països europeus no creixen tant. Als anys 80 i 90 tenia sentit ser competitius, en cas contrari les empreses marxaven i no en venien de fora. Ser competitius volia dir sous baixos, llocs de treball i disminució de l’atur. Ara tenim les mateixes idees, però les coses han canviat, abans érem molts, fills del baby boom; ara la natalitat ha baixat i poca gent entra al mercat laboral. Amb el creixement, es creen llocs de treball que s’han de cobrir amb gent que ve de fora, els migrants, això comporta problemes de serveis públics i d’habitatge. No hauríem de créixer, sinó de millorar. Cal superar la competitivitat i millorar la productivitat. Un país productiu pot pagar bé la seva gent. La productivitat a Catalunya i a Espanya en els trenta últims anys no ha millorat. És la meitat de la francesa, una vuitena part de la dels països nòrdics i una desena de la dels Estats Units. La productivitat es mesura a través dels treballadors, de la seva formació i del capital. “Un país val el que val la seva gent; i la gent val el que sap”. ¿Com estem de matemàtiques i de comprensió lectora? Nivell mediocre a Espanya i dolent a Catalunya. Cal un canvi de mentalitat. Tenim un país ple de gent però amb menys recursos per a la gent. Creixem molt, però el PIB per càpita no creix. Cal millorar l’educació i la formació de la població. Aquí s’acaba l’exposició i comencen les preguntes.

¿Com s’ha d’arreglar aquesta situació? Cal fer un diagnòstic. Els països, com les persones,  tenen el que s’han proposat de tenir. ¿Volem ser un país de primera? Cal identificar els problemes. Incidir sobretot en el formació. Dir que Espanya va bé és negatiu.

El turisme és positiu, ha creat una indústria competitiva i productiva. Als anys 40 Eivissa, la Costra Brava eren pobres, ara rics. Tanmateix actualment seguir creixent en el turisme és un error, no hi ha personal i només treballa tres mesos a l’any. No és sostenible. És el moment de fer un canvi de mentalitat.

¿El problema no són els polítics? “La força de les idees no la podem menystenir”, deia Keynes. Els polítics capten l’opinió pública, i ens portaran allà on volem anar. Els polítics no van al davant, normalment van al darrere.

¿El finançament singular millorarà aquest estat de coses? El pacte entre ERC i el PSC té quatre aspectes: 1) La Generalitat recaptarà tots els impostos. 2) La Generalitat pagarà a l’Estat els serveis que hi presta. 3) Hi ha una quota de solidaritat explícita que Catalunya aportarà a les Comunitats Autònomes. 4) Principi d’ordinalitat. “És un criteri econòmic (incomplert fins avui) inclòs a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, i que pretén revertir el dèficit fiscal que la Catalunya autonòmica pateix històricament en la cronologia de balances fiscals amb Espanya.” (Wikipèdia). Aquest principi és molt important perquè representa més diners per la Generalitat i perquè s’acabarà l’excusa que Madrid o Espanya ens roba. Apostar pel finançament singular és bo.

Els polítics o els economistes, ¿qui ha de liderar l’augment de la productivitat? L’opinió pública.

L’opinió pública està manipulada pels mitjans de comunicació: premsa i xarxes socials. És veritat, és molt difícil canviar-la. Cal transmetre idees, cal ser persistents.

Hi ha pisos buits, ¿poden solucionar el tema de la vivenda? N’hi ha pocs. Totes les ciutats exitoses tenen problemes d’habitatge. A França graven la segona vivenda amb una taxa. És una pas.

Sobre el turisme cal inculcar la idea que no hem de ser més gent vivint del turisme sinó viure més bé del turisme. Falta turisme interior. Hi ha el turisme urbà. I el de sol i platja, aquest genera poca renda, localitats com Lloret o Salou tenen la renda per càpita més baixa. Cal ampliar la temporada alta als mesos de juny i setembre i apujar preus al juliol i agost. A dos d’onze s’acaba la sessió. Enyorem els músics.

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!