Dimarts, 6 de juny. Pel juny la falç al puny! Juny mes de collites i de revoltes. El Joan Andreu dirigeix l’acte d’avui. Bon dia i benvinguts. Dediquem la primera part de la concentració parlant dels represaliats i exiliats. Ahir va començar el judici a quatre joves del Camp de Tarragona per la seva participació en les protestes contra la sentència aplicada als presos polítics i pels quals se’ls demana entre 12 i 18 mesos de presó pels delictes de desordres públics, atemptats contra l'autoritat, danys i lesions. Des d'Alerta Solidària han assegurat que no s'ha aportat cap prova concloent i que les acusacions es basen en els atestats policials conjunts dels Mossos d'Esquadra i la Policia Nacional els quals utilitzen arxius de persones activistes per a reprimir-los. "Esperem la seva absolució, total i absoluta, i que es faci un toc d'atenció a tots els serveis de seguretat perquè estan duent a terme tota una campanya de criminalitzar al jovent mobilitzat i fan servir tota mena de mecanismes, ja sigui aquesta falsedat que ens trobem en els atestats d'assignar a persones que estaven en una manifestació un seguit de delictes que no van cometre". També han recordat que la "macrocausa" contra l'independentisme al territori va sumar divuit causes, de les quals catorze es van arxivar. El judici va arrencar ahir dilluns al jutjat penal número u de Tarragona. Els encausats havien protestat de forma pacífica en les manifestacions postsentència i que no van cometre cap dels delictes pels quals se'ls jutja. Denunciem la criminalització del moviment independentista. Per als represaliats i exiliats escoltem El Cant del Ocells. Responem a una sola veu: LLIBERTAT, AMNISTIA, FOR A LA MONARQUIA!
Seguidament el Joan Andreu presenta Edurne G. Castellnou. Nascuda a Donostia, és tarragonina d’adopció, una tarraonina mundial, ja que sabem que ha voltat per tot el món. De molt jove, encara ho és, quan la vaig conèixer ja tenia un esperit inquiet, aventurer, diferent i rebel, però generós i fidel a les seves conviccions. Era d’aquelles joves que et preguntaves com continuaria la seva vida. Va treballar a la Universitat, però aquell món se li feia petit i va iniciar viatges per Tailàndia, Orient Mitjà amb treballs de voluntariat, després amb treballs cooperatius per Indonèsia, Cambotja, Palestina, l’Amazones, Nepal, Perú, amb camps de refugiats de Lesbos, Atenes, Sarajevo, Turquia…. Deixem que l’Edurne ens parli d’algunes d’aquestes experiències.
Edurne ens remuntes al 2015 quan participes amb Proactiva Open Arms a l’acolliment de refugiats que, estacionats a Turquia passaven a Lesbos amb la mediació de les màfies turques. Per passar de Turquia a Grècia cobraven 1.100€ per persona si hi havia bona mar; si la mar estava remoguda el preu baixava: 700€ car el risc de naufragar era més gran. Treballaves colze amb colze amb grups d’antifeixistes grecs. Primer passaven els homes, quan ja estaven instal·lats, es traslladaven les dones i els nens. Grans olles de te i sopa esperaven els nouvinguts, es canviaven la roba, els refugiaven en tendes hipotèrmiques, després se’ls derivava a camps d’emigració. La solidaritat s’escampava arreu: dones noruegues van instal·lar bugaderies, bombers sevillans remolcaven les embarcacions que es quedaven enmig de la mar perquè s’havia acabat el combustible, aquests que salvaven vides eren acusats de fer tràfic de persones, fet totalment delictiu i van haver d’anar a judici, a fe de Déu! Al camp de Moira no t’hi vas saber estar, Edurne, això d’haver de parlar amb la gent que t’expliquessin la seva vida et destrossava. Tu volies ser a la trinxera, a la primera línia del front, rebre els refugiats i fer la primera acollida. El més terrible de tot eren les tornades. Quan els refugiats havien trobat un país d’acollida com és ara Alemanya i sobretot Àustria eren retornats, al cap de dos o tres anys a Grècia que era el primer lloc on els havien identificat amb les empremtes digitals. A Grècia hi havia unes estances on rebien assistència legal, maternal, informació per a homes i dones; tot distribuït en dies diferents. Una altra vivència és la ruta balcànica. A Sarajevo els refugiats eren acollits amb simpatia perquè la majoria eren musulmans i per tant hi havia afinitat religiosa i perquè hi havia sensibilitat de cara els refugiats polítics. Això abans de la covid; després la cosa va canviar i van ser considerats, els refugiats, persones non grates. Els portaven a camps d’internament o els retornaven a Grècia. Tot això és el que ens has explicat, Edurne, amb la teva expressivitat, amb la teva força i amb la teva energia. T’agraïm la teva presència i les teves paraules. T’aplaudim amb força.
Xavier Marcos ens regala Una finestra al mar, de Lluís Llach. Aquesta mar que separa dos o més mons, aquesta mar camí de comerç, de cultures, de refugiats, de retornats, d’anades i de vingudes, de riquesa, de pobresa, de misèries, de vida, de mort… “Què deu ser de l'Antònia que a Xefalú té casa, // va obrir les seves portes a cinc infants d'Albània // Què deu pensar en Samir dalt del minaret de Tànger, // Què se n'ha fet d'en Ianis que va marxar d'Icària // Una finestra al mar, // una mirada, // una olivera en pau // tot just a l'angle, // una finestra al mar // petita i blanca // que ens obligui a somiar…” Gràcies Xavier.
IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!
VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada