Páginas

Cercar en aquest blog

dilluns, 10 de març del 2025

ELS REPTES DEL CATALÀ

Dijous, 6 de març. Una quarantena de persones som al Sopar de la 3a Joventut. A les nou tocades, el Xavier canta “Quan dic l’Escala”, de Josep Tero i “L’escola de Ribera, d’Ovidi Montllor”. És el moment de transició cap als ponents d’avui: Rosa de les Neus Marco Palau i Francesc Marco Palau, germans, tarragonins amb ascendència a la conca de Barberà, renebots del pintor Maties Palau Ferré. Josep Maria Gomis en fa la presentació. Parlaran de la “Llengua catalana: els reptes d’avui”. Ella és vocal de la Plataforma per la Llengua i ell n’és secretari. De formació acadèmica solvent. La Rosa és doctora en Comunicació per la UPF i la de Frankfurt, ha estat vicepresidenta d’EULEN, parla sis llengües i es dedica a la recerca, a la docència i als temes internacionals.

Josep M. comenta els articles “Motivats” i “Serà un dia que durarà anys” publicats en una revista de la Conca. El Francesc és doctor en Història Comparada per la UAB. Articulista del Diari de Tarragona, ha publicat 6 llibres d’història. L’any 2021 va ser comissari de l’any Palau Ferré. Ara l’un ara l’altre parlen dels reptes del català. El seu interès és de parlar del conjunt de les terres de parla catalana, és a dir dels Països Catalans. Comenten que fa quinze dies que es van publicar els resultats de l'enquesta dels usos lingüístics. Vinga xifres, el 32,6% dels habitants de Catalunya tenen el català com a llengua habitual. És una dada preocupant. Contrasta en la situació del català dins d’Europa: és la tretzena, amb 9,7 milions de parlants, es considera una llengua mitjana. ¿Com s’entén que l’ús sigui tan baix? A nivell d’Espanya el coneix el 25%, també és una dada curiosa pel pes que pot tenir. Les polítiques públiques dels anys 80 tenien tres objectius: promoure el català en 1) l’administració, 2) en l’escola i 3) en els mitjans de comunicació. Als anys 90: 1) en el comerç, 2) les empreses i 3) el món laboral. I en el 2000 en el català com a 1) llengua d’acollida, 2) d’arrelament i 3) de cohesió social, en una societat multilingüe amb la presència de tres-centes llengües. Cal incidir en el moment actual en què augmenta el coneixement lingüístic i en canvi davalla l’ús social. Els estrangers tenen més predisposició a aprendre català que no pas els peninsulars. Els joves tendeixen a identificar-se en el bilingüisme, tanmateix quan han de triar una llengua es decanten pel castellà. Al País Valencià  i a les Illes Balears la cosa pinta bastos ja que els govers actuals són contraris a promoure el català/valencià, tanmateix no podem menystenir el resultat positiu de l’enquesta del valencià a l’escola. A la Franja no hi ha hagut avenços. A Catalunya Nord, la Bressola està en perill, escolaritza l’1,8% dels alumnes. A l’Alguer sembla que ara a l’escola es farà una hora de classe a la setmana. A Andorra és on la situació millora gràcies a la Llei de la llengua pròpia i oficial. S’acaba. Aplaudim.

A prop de les deu s’inicia el debat. 1) ¿Què s’entén per coneixement del català? Si n’hi ha tants que el saben, ¿perquè en baixa l’ús? Resposta: la gent té competència lingüística, però no parla la llengua. 2) ¿Els catalans som els culpables que els altres no parlin català? I el govern de la Generalitat ¿no ha de defensar el català? Doncs que ho faci. Resposta: Hi ha deixadesa a tot nivell de fa anys i panys. La legislació està feta, cal fer-la complir. 3) La solució és Andorra, doncs anem cap a Andorra. ¿I la intel·ligència artificial? Ho tradueix tot. R: És una bona eina per eixamplar l’ús del català. 4) A TV3 li falta cobrir la franja de la joventut, no hi ha programació per a aquest públic. 5) Soc sudamericana, soc mestra, parlo català. Demano a la gent que em parlin en català. Però quan em senten, es passen al castellà, n’estic tipa! 6) ¿Les Terres de l’Ebre són les més catalanes del Principat? R: Quan surtin les dades territorialitzades ho sabrem.

La Rosa de les Neus i el Francesc es mostren contents de ser aquí, agraïts per les seves paraules els acomiadem amb un fort aplaudiment. I els regalem sengles ampolles de vi solidari. 

El Xavier informa que l’Àngel Maresca, lo Barber de l’Alguer, serà per les nostres terres el 28 i 29 de març

Avui tanquem l’acte cantant els Segadors amb l’acompanyament musical del Joan i del Xavier, i la direcció de Josep M.


LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!


dissabte, 8 de febrer del 2025

NO ET MOSSEGUIS LA LLENGUA: PARLA CLAR I CATALÀ


Dijous, 6 de febrer ens hem aplegat seixanta-vuit persones a la Tekla per sopar, sentir el Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, que parlarà d'Una missió de país” i dialogar amb ell sobre el tema. Un cop som a les postres, Xavier, ens canta un parell de cançons: “Podries”, de Joana Raspall, i “Un silenci”, de Miquel Gil.  Lluís ha presentat el ponent, primer ha fet una visió panoràmica de l’acció de la 3a Joventut, i com ha passat del carrer al Balcó i, ara, al menjador. Ha esmentat els cicles de xerrades: l’Amnistia,
De pecunia publica
i, actualment, No et mosseguis la llengua. Tres presidents d'Òmnium del Tarragonès ens han acompanyat: el Joan Andreu, la Rosa Maria i el Zacarias. Hi hem trobat a faltar el Josep-Lluís, la Núria i l’Olga. D’aquesta última el Lluís n’ha reivindicat que és mereixedora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Entrem en matèria: Xavier Antich és professor, fill de mestres, filòsof i activista cultural. A un quart de 10 comença a desgranar la dissertació. El 1961 es creà Òmnium Cultural amb l’objectiu de treballar per la llengua catalana en plena dictadura franquista i amb una pressió migratòria peninsular de categoria. Fer classes de català i formar mestres de català era la doble empresa urgent i necessària. La visió estratègica de formar mestres va ser anticipativa i necessària. Ara vivim un moment de regressió de la llengua malgrat el coneixement que se’n té, perquè només un de cada tres catalans usa el català.  Tenim dues solucions, el lament (ben legítim) i l’anàlisi de la situació per revertir-la. ¿Com ho podem fer? Òmnium té 173.000 socis, és l’entitat europea que en té més. Ara som vuit milions de persones a Catalunya gràcies a la tercera onada migratòria en cent anys, onada que és global: ve gent de tot arreu del món. Tenim 2.300.000 persones que volen aprendre català i l’oferta només n’admet 100.000 per any. ¿Com s’explica això? Doncs per desídia institucional. ¿Què pot fer Òmnium? 1) Doncs la incidència política: pressionar les institucions per augmentar l’oferta de classes de català en el Consorci de Normalització Lingüística, Escoles d’Idiomes i Escoles d’Adults. 2) Que la gent s’acostumi a parlar en català amb tothom, que no canviï de llengua. 3) Contribuir en totes les iniciatives que fomentin l’ús parlat del català: Vincles, Parelles lingüístiques, CAL, Plataforma per la llengua. 4) Parlar amb la societat civil organitzada: patronals, sindicats, Unió de Pagesos, cooperatives, Taula del 3r sector, clubs esportius, monitors d’esplai… per fomentar l’ús del català. Cal que el triangle de les institucions, la individualitat i la societat civil treballin a favor del català. Posem-nos a treballar per guanyar nous parlants: un milió més en la propera dècada!


A tres quarts de 10 comencen les intervencions del públic. a) Hi ha aprenents de la llengua que quan tenen el certificat no la usen. L'experiència diu que si mantens el català en una conversa, l’altre t’entén. R. Cal no canviar de llengua car el 80% dels catalans l’entenen. b) Monitors formats en català usen el castellà, algú els ha de dir que parlin en català! R. En l’ensenyament s’ha insistit molt en la llengua escrita, però no en la parlada, cal revertir la situació. c) La llengua a la justícia està arraconada. R. És un deure pendent! També a nivell de Salut. De fet totes les institucions del país, tant les que són d'administració catalana com espanyola tenen l’obligació de fer servir la llengua catalana. d) Lament per la inacció dels governs catalanistes i independentistes, i prestigiar la llengua a través de la cultura (literatura, història, filosofia, música, art, ciència, coneixement…) R. Òmnium aposta pel prestigi a través de la Nit de Santa Llúcia (premi Sant Jordi i altres) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I ara vol impulsar com a marca de prestigi les lletres, el teatre, el cinema i la música en català. e) Podem respondre: “L’entenc, però no el parlo.” R. Aplaudiments. f) No cedir, parlar sempre en català. R. Cal perseverança. g) ¿Què farà Òmnium davant dels 2,300.000 que volen aprendre català? R. Demanar al govern que multipliqui per dos en pressupost del CNL. El treballador té dret a rebre formació contínua en hores de treball i de forma gratuïta, doncs que s’aprofiti aquesta eina. S’acaba. Xavier Marcos canta “Abril 74” i “No és això”, del president de l’ANC. Per cloure l’acte, Lluís ens convida a cridar:

LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!  

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!


divendres, 13 de desembre del 2024

UN PAÍS VAL EL QUE VAL LA SEVA GENT


Dijous, 12 de desembre de 2024. A dos quarts de deu de la nit, després de sopar a la Tekla, Miquel Puig inicia la seva exposició sobre “El repte de la productivitat”. Miquel Puig és tarragoní, economista, polític i escriptor. Ha estat professor de la universitat de Massachussets i a la Pompeu Fabra. Ha ocupat càrrecs en el Departament d’Indústria i Energia i en el d’Economia i Hisenda de la Generalitat. Relacionat amb les Tecnologies de la Informació i vinculat a la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya. Ha estat regidor de l’Ajuntament de Falset i de Barcelona, amb Ernest Maragall. És consultor independent, vinculat a Abertis. És articulista de diferents diaris i ha escrit un quants llibres (Modernitzar Catalunya, 2001. La sortida del laberint, 2013. Com Àustria o Dinamarca, 2013. Un bon país no és un país low cost, 2015. Els salaris de la ira, 2021). Amb verb didàctic, Miquel Puig, dissecciona la diferència entre competitivitat i productivitat: A finals dels anys 90 es deia “España va bien” i ara diuen que Espanya va molt bé. ¿Per què? Doncs perquè l’economia creix molt, un 3%. Els països europeus no creixen tant. Als anys 80 i 90 tenia sentit ser competitius, en cas contrari les empreses marxaven i no en venien de fora. Ser competitius volia dir sous baixos, llocs de treball i disminució de l’atur. Ara tenim les mateixes idees, però les coses han canviat, abans érem molts, fills del baby boom; ara la natalitat ha baixat i poca gent entra al mercat laboral. Amb el creixement, es creen llocs de treball que s’han de cobrir amb gent que ve de fora, els migrants, això comporta problemes de serveis públics i d’habitatge. No hauríem de créixer, sinó de millorar. Cal superar la competitivitat i millorar la productivitat. Un país productiu pot pagar bé la seva gent. La productivitat a Catalunya i a Espanya en els trenta últims anys no ha millorat. És la meitat de la francesa, una vuitena part de la dels països nòrdics i una desena de la dels Estats Units. La productivitat es mesura a través dels treballadors, de la seva formació i del capital. “Un país val el que val la seva gent; i la gent val el que sap”. ¿Com estem de matemàtiques i de comprensió lectora? Nivell mediocre a Espanya i dolent a Catalunya. Cal un canvi de mentalitat. Tenim un país ple de gent però amb menys recursos per a la gent. Creixem molt, però el PIB per càpita no creix. Cal millorar l’educació i la formació de la població. Aquí s’acaba l’exposició i comencen les preguntes.

¿Com s’ha d’arreglar aquesta situació? Cal fer un diagnòstic. Els països, com les persones,  tenen el que s’han proposat de tenir. ¿Volem ser un país de primera? Cal identificar els problemes. Incidir sobretot en el formació. Dir que Espanya va bé és negatiu.

El turisme és positiu, ha creat una indústria competitiva i productiva. Als anys 40 Eivissa, la Costra Brava eren pobres, ara rics. Tanmateix actualment seguir creixent en el turisme és un error, no hi ha personal i només treballa tres mesos a l’any. No és sostenible. És el moment de fer un canvi de mentalitat.

¿El problema no són els polítics? “La força de les idees no la podem menystenir”, deia Keynes. Els polítics capten l’opinió pública, i ens portaran allà on volem anar. Els polítics no van al davant, normalment van al darrere.

¿El finançament singular millorarà aquest estat de coses? El pacte entre ERC i el PSC té quatre aspectes: 1) La Generalitat recaptarà tots els impostos. 2) La Generalitat pagarà a l’Estat els serveis que hi presta. 3) Hi ha una quota de solidaritat explícita que Catalunya aportarà a les Comunitats Autònomes. 4) Principi d’ordinalitat. “És un criteri econòmic (incomplert fins avui) inclòs a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, i que pretén revertir el dèficit fiscal que la Catalunya autonòmica pateix històricament en la cronologia de balances fiscals amb Espanya.” (Wikipèdia). Aquest principi és molt important perquè representa més diners per la Generalitat i perquè s’acabarà l’excusa que Madrid o Espanya ens roba. Apostar pel finançament singular és bo.

Els polítics o els economistes, ¿qui ha de liderar l’augment de la productivitat? L’opinió pública.

L’opinió pública està manipulada pels mitjans de comunicació: premsa i xarxes socials. És veritat, és molt difícil canviar-la. Cal transmetre idees, cal ser persistents.

Hi ha pisos buits, ¿poden solucionar el tema de la vivenda? N’hi ha pocs. Totes les ciutats exitoses tenen problemes d’habitatge. A França graven la segona vivenda amb una taxa. És una pas.

Sobre el turisme cal inculcar la idea que no hem de ser més gent vivint del turisme sinó viure més bé del turisme. Falta turisme interior. Hi ha el turisme urbà. I el de sol i platja, aquest genera poca renda, localitats com Lloret o Salou tenen la renda per càpita més baixa. Cal ampliar la temporada alta als mesos de juny i setembre i apujar preus al juliol i agost. A dos d’onze s’acaba la sessió. Enyorem els músics.


LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!