Dimarts, 6 de desembre. A Barcelona l’ANC convoca manifestació per protestar que la reforma de la llei de sedició no empitjori quan es converteixi en llei de desordres públics agreujats. Hi ha el convenciment que serà pitjor per als patriotes catalans que enxampin a les manifestacions. Mentrestant, aquí a Tarragona, una setantena de persones ens hem trobat a l’esplanada del Balcó de la Mediterrània per exigir l’amnistia i la República Catalana. El Joan Boada ha conduït l’acte. Ha recordat que s’atansen les festes de Nadal, el Cant dels ocells un cant nadalenc convertit en denúncia dels que encara no podran passar el Nadal a casa. Sentim el cant popularitzat pel mestre Casals amb el cor en un puny. Cridem: LLibertat, amnistia i fora la monarquia!
Acte seguit presenta el Joan Reig, de Constantí (1963). Home de moltes vessants: músic, bateria d’Els Pets, dedicat a la pagesia, home de ràdio i televisió, poeta i cantant. Activista per la llibertat de Catalunya, una mostra n’és “Llaços grocs”, cançó del seu segon disc en solitari Bagatzem. Diu que li hauria agradat ser lingüista o filòleg, però es va decantar per tocar la bateria. Quan comença a parlar, agafa el motiu del Cant dels ocells com a mostra d’un Nadal ple de pau i denuncia que s’ha convertit en una mena de grans magatzem on tots ens hi passem hores i hores mirant de consumir. Parla de la seva família, de les que va guanyar la guerra, catalans, gent de pau i ordre que ja els anava bé que manés Franco. Tenien pau i ordre a canvi de perdre la llengua, la cultura i les llibertats polítiques. Va estudiar al col·legi de Sant Pau, intern, i allí va descobrir un món nou. Esmenta mossèn Fort i els dos educadors presents a la concentració, el Lluís i el Joan Andreu. Hi va descobrir la música, el folck americà, els musicals, el rock, la nova cançó, Raimon, Llach. Noves idees com ara el catalanisme, escriptors com Espriu, història passada com el President Companys. A casa una cosa i al col·legi una altra. Són les contradiccions de la vida. Son pare li deia amb bonhomia: “T’hem portat a un col·legi de pago i de capellans i en sortiràs comunista.” I una mica era veritat. A Sant Pau es va formar com a persona, va adquirir consciència lingüística i política que l’ha portat a compondre cançons d’amor i de lluita. Reivindica la cançó tradicional perquè és la veu del poble. A continuació ens dona la visió que té sobre la situació política actual. Diu que després d’un embat ve una època de recer. Després d’una guerra cal enterrar els morts, guarir els ferits i canviar els generals. Bona metàfora! Considera normal la divisió de l’independentisme; no hi ha traïdors, hi ha diferències estratègiques. “No ens barallem, entre nosaltres”, postil·la. T’aplaudim, Joan, pel testimoni que ens has donat.
A continuació el Xavier i el Joan canten dues cançons de Lluís Llach, Abril 74 i Cançó sense nom, i una del Joan Reig, Llaços grocs, dedicada a Jordi Cuixart amb qui s’havia cartejat quan era a la presó. Aquí en teniu la primera i última estrofa. “Al mig de la plaça han posat la gàbia, / atrafegats hi passem pel costat / empassant-nos capcots la seva ràbia, / la fel i tot l’odi que ens han deixat. // Des de la seva cel·la sento clar / tot l’amor per la casa del demà / on hi soplujarem l’anhel perdut / on tornarem a viure en plenitud.” I si cliques aquí, la podràs llegir tota.
El Joan ens explica que la setmana que ve vindran a parlar els de la Creu Roja sobre la gent que viu sola i la manera com l’entitat els atén. Com a informació complementària val a dir que dissabte que ve, dia 10, es fa un acte de comiat dedicat a Francesc Xammar a les 4 de la tarda al barri de La Floresta. Es reparteix entre els assistents una enquesta per copsar l’opinió dels assistents sobre la concentració que fem cada dimarts al balcó. El cant dels Segadors clou l’acte d’avui.
LLIBERTAT, AMNISTIA, FORA LA MONARQUIA!
VISCA LA REPÚBLICA CATALANA!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada